Fira teatral de Tàrrega

En el següent enllaç podrem veure un vídeo que tracta de la Fira teatral de Tàrrega, una fira que és considerada de les més important a Espanya i també a nivell europeu. Aquesta, tracta d'un programa que engloba arts escèniques i d'altres relacionades amb elles que es realitzen a l'aire lliure o en espais destinats i especials per aquestes.

Aquest any ha inaugurat una nova edició on hi han constat nous programes provinents de Londres, on es troba un dels seus importants aliats.

Les termes

A l’antiga Roma les termes eren un lloc d’esbargiment molt important per a la vida d’un ciutadà. Aquests s’anomenaven de dos maneres diferents: balnea i thermae. Els balnea eren els banys que se situaven a les vil·les romanes, és a dir, eren de propietat privada. Mentre que les termes eren grans edificis públics, situats prop del fòrum. Alhora, també era un lloc important per fer vida social, un lloc de reunió i tertúlia com l’amfiteatre, el circ, i el teatre.

Estructura

Aquests edificis estaven dividits en diferents parts:
- Apodyterium²: vestidor, a prop de l’entrada, on els banyistes es despullaven i es vestien; hi havia uns bancs per asseure’s i es podia deixar els objectes personals i la roba en uns calaixets encastats a la paret. En aquesta sala hi trobàvem el capsarius, que era l’esclau vigilant de la roba.
- Tepidarium⁵: Era la sala de pas amb una temperatura tèbia que preparava els banyistes per al canvi de temperatura de la sala d’aigua freda i de la calenta.
- Caldarium⁴: sala per al bany calent.
- Fregidarium⁶: sala per al bany fred.
- Lanconicum /sudatorium³: habitació amb altes temperatures pera a fer suar el cos; es podia regular la temperatura amb una finestra que hi havia al sostre.
- Unctorium: sala destinada als massatges o friccions.
- Popinae: locals on es venien begudes i menjar
- Palestra⁸: pati porticat per a realitzar exercici.
- Natatio⁷: piscina on els romans solien nedar.
A més d’ aquests espais esmentats hi havia jardins per a passejar, una biblioteca, una sala de reunions, etc.

Pel que fa el funcionament del escalfament d’aigua i la calefacció s’obtenia gràcies a l’aire calent que, procedent de l’hypocaustum*, s’escampava per sota el paviment i per entremig de les parets del caldarium, del tepidarium i del laconicum. Era un gran forn, escalfat amb carbó o llenya, que no es trobava en contacte amb el terra, sinó que era suspès sobre uns pilars. Les cobertes de les sales dels banys calents solien ser construïdes amb volta per tal que el vapor d’aigua en topar amb la fredor del sostre descendís suaument per les parets i la caiguda de les gotes d’aigua no molestés als banyistes, no obstant, amb aquest sistema s’obtenien unes temperatures molt altes, un fet que obligava els banyistes a protegir-se les plantes dels peus amb un calçat especial per evitar cremades.

Funcionament

La rutina termal s’iniciava a l’apodyterium. En aquesta sala els romans es despullaven i hi desaven la roba en tipus d’armari que vigilava un esclau. Seguidament qui volia realitzava una sèrie d’exercicis a la palestra, després d’untar-se d’oli; no obstant, també hi havia algú que s’estimava més prendre el sol a la terrasa d’aquest. A continuació, es dirigien a les sales dels banys al costat de la palestra; per iniciar el circuit i per acostumar-se a la calentor de l’agiua anaven al tepidari on es mullaven amb aigua tèbia i també on hi havia diferents bancs de marbre i on els romans s’asseien per relaxar-se. Seguidament passaven al caldarium, una altra sala amb una gran pica central i banyeres per prendre banys calents o bé i finalment, es dirigien cap al frigidarium, una sala on s’hi trobava banys d’aigua freda. A més a més, també hi havia el lacònicum, una sala amb una cobertura al sostre tapada per un disc que servia per a regular la temperatura a gust de l’usuari.

Els romans feien servir diferents estris com:

- Ampolletes d’oli per untar el cos

- Strigilis: raspadors arquejats per netejar-se el cos després de l’exercici físic, normalment utilitzats en el caldarium.

- Sosa, utilitzat amb sabó

- Draps amb diferents textures per eixugar-se el cos.

- Les dones utilitzaven un tipus de biquini, ja que estava vist malament que aquestes es passegessin i es banyessin despullades com els homes.

- Unes pinces anomenades bolsella, una crema anomenada dropax o philotrum i un tipus de cera abase de resina i brea , uns estris i materials que els romans utilitzaven per la seva depilació.

Els banyistes que s’ho podien permetre portaven els seus esclaus perquè els hi fessin massatges, els depilessin, etc. Si no, pagaven el servei dels massatgistes i els depiladors que treballaven a les termes, una feina que es duia a terme en sales especials destinades a aquests fins.

Les termes estaven obertes des de mig matí fins que es feia fosc, no obstant, la gent acostumava a anar a mitja tarda amb la intenció de relaxar-se després d’un dia de treball molt dur. Hi havia diferents horaris per a homes i per a dones, i si les termes eren prou àmplies eren dividides en dues parts que funcionaven simultàniament tenint en compte la divisió de sexes.

El preu de l’entrada era reduït, ja que, fins i tot els més pobres s’ho podien permetre; per tant, aquests acollien gent de tota condició social, fins i tot esclaus.

En algunes èpoques de l’Imperi es va permetre el bany conjunt entre homes i dones.

Les termes romanes a la ciutat

Una societat com la romana, en la que els banya s’havien convertit en una rutina i en un ritual, la  construcció de les termes va ser pels personatges més important una manera d’aconseguir la seva popularitat entre el poble.

Els banys rebien els nom de l’emperador que els construïa i entre aquests podem trobar les de Caracalla entre els 212 i 217 dC i les de Dioclecià l’any 305 dC a Roma.

Les Termes de Caracalla van pertànyer a Marc Aureli Antoni, un emperador que va ser reconegut com Caracalla després de la seva mort. Aquestes, que tenien un total de 13 hectàrees i amb una capacitat d’allotjament per a 1.600 usuaris, estava construïda amb uns murs veritablement alts i envoltades amb jardins i una decoració molt rica. En aquesta hi podíem trobar marbres policromats, metalls, mosaics, escultures i columnes que poc a poc foren saquejats; no obstant, actualment s’hi conserven grans fragments de mosaics. Les termes que, com hem dit abans eren d’unes dimensions grandioses, a més a més dels banys també s’hi trobava una biblioteca pública.

Les termes de Dioclecià construïdes un segles després van ser les úniques que superaren les dimensiones de les de l’emperador Caracalla.

El balneari

Un balneari és un espai per a banys públics, ja sigui de piscina, riu o mar. Aquests solen ser propietats de particulars o bé empreses col·lectives, amb l’objectiu de convertir aquest lloc dedicat al repòs i a la curació mitjançant la utilització de les aigües, sobretot termals o minerals, amb un edifici d’hostalatge. També s’anomena així als llocs de descans no necessàriament propers al mar.

Estructura

Actualment els balnearis els podem dividir en tres seccions destinades a diferents usos.

La zona termal. Destinada als tractaments amb aigua d’antigues termes sense cap mena de substància
innovadora: generalment s’utilitzen algues, iode, etc. La podríem designar com la zona tradicional del recinte.

La zona termal més moderna. En aquesta s'efectuen circuit termolúdics els quals tenen un fi lúdic i alhora terapèutic mitjançant la combinació d'aigua calenta, temperada i freda. També s'hi troben diferents jacuzzis, dutxes, hidromassatges, dutxes a diferent pressió, cascades, banys de vapor, etc. Instal·lacions dedicades al relaxament i el tractament de qualsevol lesió muscular, per cuidar el nostre cos i problemes cardiovasculars o circuladors.

 

I per últim la zona seca. Aquí trobem la recepció, els vestuaris dels clients, les consultes mèdiques, el departament de fisioteràpia, el gimnàs, les sales de massatges, sales de pressoteràpia, electroteràpia, la cabina d’inhalacions...A més a més, també hi trobem diferents departaments dedicats a l’estètica i la bellesa entre els quals figuren diversos tractaments facials, combinats anti estrès, depilació, entre d’altres.

Funcionament

Actualment en aquest servei, el client és lliure de seguir l’ordre que ell prefereixi a l’hora d’utilitzar els banys, ja que, aquests són classificats segons el seu àmbit i amb el fi que l’estància sigui còmoda per l’usuari. No obstant això, sempre s’aconsella seguir un ordre lògic de la temperatura de les aigües per no sofrir cap contratemps i perquè els resultats del servei siguin excel·lents.

Aquests, estan oberts tots els dies de la setmana però degut a la varietat d’horaris he tret unes conclusions a partir d’un conjunt de balnearis. De dilluns a diumenge, la mitjana d’obertura i de tancament és de 10 del matí fins a les 8 de la nit, els dissabtes comencen a la mateixa hora però no tanquen fins a les 9 o 11 de la nit i finalment, els diumenges iniciant a la mateixa hora fins les 8 de la nit.

Els horaris dels balnearis consten per tots dos sexes, és a dir, la utilització de les instal·lacions es du a terme d’una manera conjunta, amb homes i dones alhora.

Els banys en els balnearis poden tenir molta varietat, passant des del simple bany amb aigües que continguin certes substàncies, anomenades aigües medicinals, a l’hidromassatge, on l’aigua es l’encarregada de fer massatges, ja que s’utilitza diferents temperatures i pressions, també els banys amb algues, banys amb fang, la tècnica d’inhalació de vapors, o circuits a contra corrent i l’hidrosauna, que es tracta de submergir-te en un bany de vapor d'aigua.                                                                                                        

En el cas dels balnearis marins, s’utilitza un conjunt de tècniques hidrosaludables anomenades talassoteràpia i el mètode anomenat ayurvèdic, un antic sistema de la medicina india.  
                                                                                                                            

Per altra banda, existeixen balnearis amb la tècnica d’inhalació de gasos naturals o balsàmics. Aquests estan destinats a persones concretes amb problemes respiratòries, de ronyó o en les vies urinàries.

Els balnearis també consten d’uns serveis destinats al manteniment i al tractament del cos, no obstant, són diferents a les instal·lacions nombrades anteriorment. Entre aquests serveis trobem els massatges, les saunes, raigs UVA, solàrium, gimnàs, llits d’aigua o tractaments de bellesa. Quan el lloc no posseeix aigua termal, s’utilitzen basses amb aigua escalfada amb calderes a gas o un altre combustible. D’altra banda, en un àmbit més l’údic, es poden trobar rasca culs, llacs artificials per a rem, basses amb onades artificials i rius de diferents corrents generades també de manera artificial.

A més a més de considerar-lo com un lloc de relax i d’esplai, en l’actualitat els balnearis s’han convertit en llocs de turisme sanitari, ja que, moltes teràpies inclouen la recuperació en un balneari, les quals, molt sovint les seves aigües contenen certes propietats per a un determinada malaltia. Encara que les aigües no continguin les substàncies determinades, solament el procediment que s’utilitza en el tractament ja és una teràpia de recuperació, tant a nivell d’alliberament de tensió i estrès o tractaments estètics.

Els tractaments que ofereixen els balnearis poden classificar-se en tres àrees:


-  Hidrosalut:  es realitzen tractaments respiratoris com per exemple, al·lèrgies, asmes, etc. Per mitjà   de la inhalació de vapor d’aigua mineromedicinal i tractaments per millorar la circulació, destinats per insuficiències arterials, problemes de retorn venós i/o pesadesa en les cames, varius, etc.


-  Hidrobellesa: neteges de pell, per la millora del cutis, etc.


- Hidrorelax: especialització amb el tractament de tensions i estrès.

Els banearis d’avui

La construcció de balnearis en la societat actual creix de manera considerable. La majoria dels hotels que s’edifiquen inclouen llocs d’spa en els seus serveix, a la mateixa vegada que també es construeixen edificis solament destinats a ésser balnearis.

L’exemple el trobem en l’Aquatonic, un espai termal i lúdic situat en l’hotel Termes de Montmbrió. Aquest consta de 1000 m² i està envoltat de grans jardins botànics de plantes centenàries i escultures i, dins l’hotel pots trobar els serveis de bar, zona de jocs, perruqueria, etc. Destinat al relaxament i també en l’àmbit mèdic, ofereix un servei nocturn diferent a altres balnearis. Aquest,  consisteix en viure en primera persona un espectacle de llums i altres efectes màgics acompanyats per música.

Un balneari útil pel relaxament, la diversió i també la salut.

Anàlisi de les termes romanes i els balnearis actuals

Actualment i cada cop més, les persones fan ús de diferents tècniques per tractar algunes tipologies de malalties, problemes musculars, l’estètica etc. D’aquesta manera, els balnearis s’han convertit en un factor molt important en la nostra vida ja que aquests ens posen a la nostra disposició els diferents mètodes per millorar d’una manera diferent la nostra salut.

Tot i això, molts cops ens oblidem dels inicis d’aquests balnearis, origen dels quals el trobem a les termes. És evident que els tractaments i els instruments que s’utilitzaven no són els mateixos als usats actualment a la vegada que, tampoc estaven destinats al mateix ús. Mentre que en l’època romana les termes tenien un ús higiènic, lúdic i també era el punt diari de reunió dels romans on compartien diferents opinions sobre la política i altres interessos d’aquells temps, el fi dels balnearis és ésser un lloc dedicat al descans i a la curació mitjançant la utilització de les aigües en moments puntuals i dies específics, ja que generalment, no es tracta d’un servei en que hom hi va cada dia.

L’estructura

Analitzant la manera en què els edificis estan distribuïts ens adonem que els costums antics encara es conserven en el segle XXI.

Per començar, les termes de l’antiga Roma constaven de diferents piscines amb temperatures variades; una de freda, una altra de tèbia i l’última calenta, i també d’una sauna que era utilitzada per suar i treure les toxines. A part, trobàvem la zona dels vestuaris, la palestra destinada als diferents exercicis dels romans, l’unctorium, que era la sala on feien els massatges i finalment, la zona més lúdica on es podia comprar menjar, la biblioteca, la sala de reunions i els jardins.

D’altra banda, l’estructura actual dels balnearis es gairebé idèntica a la de l’època romana. Generalment, aquests edificis distribueixen les seves instal·lacions en tres zones: la termal, la termal amb tècniques més innovadores i la seca. En la primera s’ubiquen les tres piscines d’aigües termals. En la següent, és una zona on s’efectuen els circuits d’aigua freda, temperada i calenta, unes instal·lacions destinades al mateix ús que les romanes. A més a més i més hi trobem els jacuzzis, dutxes d’ hidromassatges, cascades, etc. dedicades al relaxament i distensió.

I per últim la zona seca on s’hi realitzen els mateixos exercicis que en l’època romana. En aquesta hi trobem el gimnàs, les habitacions destinades a la fisioteràpia i/o on es realitzen massatges i tractaments estètics, els vestidors, la zona destinada a menjar, etc.

En el funcionament de les termes i els balnearis actuals també veiem moltes similituds. Antigament hi havia dos tipus de banys: els balnea , que eren de propietat privada, les thermae gestionades per l’emperador i per tant, públiques i termes d’aigües amb substàncies curatives, unes fonts que solament disposaven algunes poblacions.

Del balnea solament podien disposar aquelles persones d’una classe social important a Roma i es van conservar gràcies als manteniments apropiats. Les termes es van convertir en un dels llocs d’esplai més importants de l’Imperi romà per diverses raons. Aquests establiments primerament tenien un fi higiènic però es convertí en un lloc de relax per tota la població, lúdic i també un punt de reunió. En aquests edificis podies banyar-te en diferents piscines a unes temperatures determinades com també podies realitzar exercici i/o menjar en les tabernes que hi havia. No obstant, hi havia qui recorria a les termes amb aigües curatives provinents de la terra, unes fonts amb les que creien per poder curar les infermetats que tenien.

Avui en dia, els balnearis tenen un fi lúdic i alhora curatiu. Igual que les antigues termes, actualment i en un àmbit més lúdic i destinat al relax podem trobar piscines amb diferents temperatures, serveis d’estètica on iguals que els romans, les persones poden depilar-se o pot disposar de diferents tractaments facials i corporals, restaurants, gimnàs i jardins per passejar, però a la vegada, també disposem d’aigües curatives, tractaments que es duen a terme amb substàncies naturals amb la finalitat de curar alguna malaltia o problema, ja sigui circulatori, cardiovascular, etc.  No obstant, avui en dia, coneixent els

orígens de les aigües termals i els beneficis que ens poden aportat, les cures termals no estan situades en un lloc tan alt com estaven en l’antiga Roma, un fet que es deu principalment als avenços de la medicina en general, especialment en la cirurgia, els medicaments i el procés tecnològic.

Per tant, davant d’ aquesta distribució de les instal·lacions i les funcions reiterem la fidelitat que avui en dia es té als orígens termals i als seus costums, ja que, els mètodes romans encara són emprats de manera notable avui en dia, amb excepció de la utilització de les noves tecnologies davant la seva eficàcia en casos rellevants.

Les termes romanes i els balnearis actuals

En la comparació d’aquests edificis d’orígens comuns i alhora amb unes funcions tant similars ens adonem que les diferencies són ben poques.

Per una banda, el nom de les termes romanes depenia de l’emperador que les construís. Entre aquestes trobem les Termes de Caracalla, unes termes que consten d’unes dades impactants tant en la seva superfície com en la seva capacitat: tenien un total de 13 hectàrees i una cabuda per a 1600 persones.

També, podien tenir el nom del lloc on es trobaven com les termes del forum a Pompeia. A més a més, aquestes termes en l’antiga Roma eren realment importants gràcies a les escultures, mosaics i grans jardins que formaven les instal·lacions i que els romans podien gaudir. Aquestes eren riques en marbres i metalls.

En contraposició trobem el balneari Aquatonic. Aquest és un complex situat dins de l’hotel Termes de Montmbrió el qual també ofereix diversos serveis de banys. El nom de l’hotel prové de la zona en la que està situada, en el municipi de Montmbrió del camp, Tarragona.

D’entrada, davant la superfície total de les termes veiem una diferència molt notable. Mentre que les termes romanes tenien un total de 13 hectàrees, el balneari d’Aquatònic solament disposa de 1000m² una xifra diminuta davant els 130000 m² de l’antiga Roma. No obstant, per altra banda trobem moltes similituds en la decoració i els serveis que s’ofereixen aïllats als banys. El balneari actual està envoltat de grans jardins botànics amb diverses escultures  i d’un camp en què hi pots trobar grans extensions d’oliveres. A més a més, també pots gaudir d’una perruqueria, un bar i una zona de jocs, una sèrie de característiques que coincideixen amb les termes romanes, ja que aquestes també constaven d’espais lúdics com la biblioteca i de grans elements decoratius encara que aquests fossin més rics. No obstant, aquestes no disposaven de l’espectacle nocturn que s’ofereix als clients de l’Aquatònic, una manera diferent de gaudir dels banys.

L'amfiteatre

Un altre dels entreteniments eren els jocs de l’amfiteatre. Aquests es duien a terme en un edifici típicament romà on es realitzaven entre altres, les conegudes lluites dels gladiadors. Els romans presenciaven aquests espectacles en uns edificis que solien estar de gom a gom.

Fins als temps de Cèsar l’amfiteatre no es coneixia en un àmbit ampli ja que aquest, fou el primer en organitzar lluites entre gladiadors, naumàquies i venationes en honor al seu pare. A partir d’aquest moment, el primer amfiteatre primer que es va construir va ser de fusta per ordre del màxim pontífex, Gai Escriboni Curió , el qual era el resultat de la fusió de dos teatres adossats l’un amb l’altre; d’aquí prové el nom d’ amphiteatrum .

Estructura

L’amfiteatre constava de les següents parts:

- L’ harena¹ : Era l’espai on feien els espectacles. Al seu voltant hi havia un conjunt de reixes que protegien al públic dels posibles atacs de les feres.

- La cavea : Era la graderia construida sobre unes galeries. Començaven a 4 metres de la pista sobre un podium² o plataforma. Aquesta era dividida en tres sectors, imma cavea³, media cavea⁴ i summa cavea⁵, mitjançant passadissos i cada sector tenia escales independents que acabaven en portes d’accés anomenades vomitoria⁶.

- Les fossae o subterraneus⁷ : Eren les construccions que allotjaven el sistema de mecanismes que garantien el bon funcionament dels jocs. Allí es guardaven els decorats i es trobaven els espais de serveis que necessitaven els que participaven a l’espectacle. El públic no podia veure aquests construccions subterrànies ja que, el sostre de les quals quedava cobert per l’harena de l’amfiteatre.

A  més a més, disposaven d’una llotja per a les autoritats anomenada tribuna, que es situava davant de l’eix més petit de l’harena. A part i en cas que fes molt de sol o bé plogués molt, es podia estendre un gran tendal anomenat velum que cobria tant la tribuna com la graderia.

Tipus d’espectacles

Els jocs de l’amfiteatre eren molt variats, però tenien tots un element comú: la sang i la mort. Els espectadors exigien espectacles cada cop més cruels i els emperadors, per la seva part, contagiats de la mateixa passió, satisfeien la voluntat del seu poble.

A l’amfiteatre, s’oferien tres tipus d’espectacles : els ludi gladiatores, les venationes i les naumachiae.

- Ludi gladiatores

Un dels jocs preferits per als romans era la lluita entre gladiadors, els quals,  normalment eren presoners de guerra, esclaus castigats pels seus amos o homes lliures sense recursos econòmics.

Els progonistes d’aquestes lluites s’entrenaven en escoles especials i la seva formació depenia dels lanistes, els entrenadors. D’aquesta manera començaren a formar grups i les lleis varen limitar el nombre de components de cada escola, per evitar que sorgissin bandes armades a les ordres de particulars.

-Termes en l’escola dels gladiadors.

Editor: Eren els organitzadors dels combats i els que negociaven amb el lanista  per comprar l’esdeveniment.

Lanistae: Foren els que donaven instruccions als gladiadors i les persones que els comprava al mercat dels esclaus.

Magister: Era l’encarregat de formar als gladiadors i arbitrar els espectacles.

Lorarii: Foren qui castigaven als gladiadors mitjançant tortures quan aquests no demostraven valor en la lluita.

Lusorii: Es designaven els combats que no eren a mort i s’utilitzaven com a calentament.
Panoplia: Eren els elements de cada gladiador referents al seu equipament.
Rudis: Era l’ espasa de fusta que rebien els gladiadors a l’obtenir la seva llibertat.

Per ésser gladiadors era necessari tenir una formació física. Tant és així, que aquests patentaren l’amor al culte gràcies a les sessions de gimnàs i saunes d’aigües termals que duien a terme per millorar la seva musculatura.

La gran majoria dels gladiadors formaven part d’un estatus baix no obstant, fruit de les seves bones actuacions en les lluites, alguns eren reconeguts per les seves facultats. D’aquesta manera es convertia en un personatge aclamat per la multitud i per això, rebia compensacions de gran valor ofertes, molts cops, pel mateix emperador.

Els gladiadors professionals acostumaven a prendre noms de guerra com “Pavor”, “Furor” o “Destructor”. Gairebé cap acostumava a viure molt de temps (aproximadament cinc o sis combats), no obstant, els que sobrevivien es convertien en entrenadors. Així doncs, es convertien en un objecte culte i els seus assoliments eren reconeguts en mosaics i/o estàtues al seu honor.

Tipus de gladiadors

Segons les armes que apareixien a l’harena i havia diverses categories de gladiadors. Els principals eren els samnitae, els retiarii, els thraces i els mirmillons.

- Els mirmillones¹. Es distingien pel seu casc amb grans vores i una cresta alta amb aspecte de peix. Portaven una armadura a la cama esquerra i al braç dret alhora que també portaven el clàssic escut rectangular.

- Els samnitae². Portaven proteccions a la cama esquerra i al braç dret. Es cobrien el cos amb un escot llarg i concau i el cap amb un casc ornat amb una ploma o amb una crinera.                                                  Eren els contrincants dels retiarii.

- Els thraces³. Aquests portaven gamberes, genolleres i cuixots a ambdues cames i un braçal a la dreta. Es protegien amb un escut petit de forma rodona i amb un casc que els cobria tota la cara i acabava en forma d’animal. Lluitaven amb una espasa curta .

Els seus contrincants eren els oplomachi.     

- Els retiarii⁴. Lluitaven sense casc, amb un trident i una xarxa amb la que havien capturar al contrincant. Com a protecció portaven un braçal a l’esquerra que es perllongava en una peça metàl·lica que els hi cobria l’espatlla i el cap. Anaven vestits amb una espècie de calçotets cenyits per un cinturó de cuiro, on duien un punyal que feien servir a l’últim moment.                                                                                    Els seus rivals eren els samnitae                          
                      

- Els oplomachi⁵. Simulaven un hoplita grec i portaven un casc totalment cobert, un escut petit i rodó, un punyal, un braçal en un braç i una mena d’escut metàl·lic que els hi cobria la cama des del genoll fins al peu.

Funcionament

Les sessions de lluita sempre es celebraven per la tarda i el nombre de participats mai no podia excedir les cent parelles malgrat alguna excepció de l’emperador.

L’espectacle començava amb una gran posada en escena; els gladiadors vestits d’or i porpra muntats sobre carros, desfilaven per l’harena seguits per un gran nombre de músics amb els corresponents instruments. En arribar davant la tribuna de l’emperador, li dirigien la salutació ritual Ave, Cesar, morituri te salutant i més tard es dirigien al promotor de la festa per què examinessin les armes i per què s’efectués el sorteig que anomenava les parelles de gladiadors que havien de lluitar i s’iniciessin les apostes.

La lluita era a mort; quan un dels dos gladiadors queia a terra vençut, demanava la vida al públic amb el braç enlairat i aquests, decidien si havia de morir o perdonar-li la vida. Si la plebs considerava que la seva actuació havia estat bona, aixecava el polze o agitava el mocador en l’aire en senyal de perdó. En cas de baixar el polze, un signe anomenat verterem pollicem, el vencedor havia de degollar-lo i cridaven: iugula!.                                                                                                                                                    També, els espectadors podien presenciar una lluita igualada. En aquest cas es feia el mateix procediment que en la resta de les lluites i el destí de cadascú era dictat per la sort o bé, tots dos gladiadors eren els vencedors.

Un exemple d’aquest últim el trobem en les lletres escrites pel següent seguidor:

Lluita igualada

< No obstant això, es va arribar a un final d’aquesta lluita tan igualada: varen lluitar semblantment, varen caure de forma similar. A l’un i l’altre, el Cèsar els remeté l’espasa de fusta i la palma. El seu enginyós valor els procurà aquest premi. Això no ha succeït sota cap altre príncep que no siguis tu, Cèsar: que dos lluitin i que tots dos vencin>.

MARCIAL, Sobre els espectacles, 29

Finalment, els vencedors rebien la palma com a símbol de la seva victòria. A més a més, obtenien regals, grans sumes de diners i també l’admiració de les dones. A més a més, després de moltes victòries, se li concedia una espasa de fusta com a símbol de la seva retirada.

                           Representació de d’una lluita de gladiadors entre un samnita i un mirmillon

Crits a l’harena, els espectadors decideixen…

Els espectadors i els gladiadors tenien un paper molt important en l’espectacle. Tant és així, que utilitzaven uns termes en concret que expressaven una última paraula, o un jurament a l’emperador. Aquests són:

- Ave, Cèsar, morituri te salutant: Ave, Cèsar, els que van a morir et saluden. Aquest era el crit dels gladiadors previ a la lluita, proclamat a l’època imperial a l’emperador.

- Uri, Vinciri, Verberari, Ferroque Necari:  Ser, cremat, lligat, copejat i mort a ferro. Aquest era el jurament d’un aspirant a gladiador al que el seguia el  sacramentum gladiatorium.

-Iugula: "Degolla’l"  era el que cridaven els espectadors quan volien que el gladiador vençut morís. Per això, es feia servir el signe de la mà tancada amb el dit cap a baix.

- Mitte:" Deixa’l anar". Significava el contrari, és a dir, quan el gladiador vençut havia lluitat dignament i amb valor, es cridava aquest terme al temps que es col·locava el puny tancat amb el dit cap a dalt.



- Venationes

Les venationes reunien tots els espectacles amb feres, excloent  els cavalls del circ. Es convertiren en un espectacle preferentment autònom, ofert generalment al matí com a preludi de les lluites de gladiadors.

En l’època imperial hi trobem fins a cinc modalitats.

1)       Exhibició d’animals estranys portats des de les províncies més allunyades de l’Imperi, com girafes, elefants, cocodrils, estruços, etc.

2)      La lluita entre homes i animals. Aquests podien ser de dos classes:

- Un home semblant a un gladiador, protegit amb escut i cuirassa i armat amb una espassa i llança, que escometia a la fera, normalment carnívora, amb el fi de matar-la davant tot el públic.

- Caçadors vestits amb túnica, armats amb llances i ajudats en ocasions per gossos els quals intentaven caçar les bèsties, normalment herbívores, que s’amagaven darrere uns pegmata que simulaven una selva en l’harena de l’amfiteatre.

3) El combat entre dos feres les quals eren lligades pel coll per una corda d’una longitud no molt llarga, de tal manera que lluitessin entre elles. Tot i així, sempre hi havia un encarregat amb una vara per estimular l’atac dels animals quan els crits del públic les espantaven.                                     D’aquesta manera, coneixem l’existència de combats d’un os contra un lleó, d’un rinoceront contra un hipopòtam, d’un elefant contra un toro, etc. Enfrontaments a mort que movien quantitat de persones a fer apostes sobre el guanyador.

4) Les acrobàcies amb feres. Poc a poc es van anant diversificant, equipant els salts de les feres amb objectes com pals grans, gàbies, perxes i trampolins.

5) La damnatio ad bestias. Era la condemna a ser devorat viu per una fera a l’amfiteatre. Aquest espectacle celebrat normalment a l’hora de dinar, era juntament amb la condemna de remar a les galeres el més dur. Tant és així, que estava reservat als pitjors delictes de l’època: assassins, incendiaris, practicants de màgia negra, etc.

Per tenir una major rapidesa i efectivitat, el reu era lligat a un pal i la fera era conduïda davant d’ell pels seus cuidadors i/o domadors perquè s’executés el càstig. Si els trossos que quedaven de l’humà eren pocs o  les ferides eren poc vistoses, el públic quedava frustrat i desil·lusionat.




Part d’un mosaic de Pompeya on es mostren algunes modalitats les uenationes.



- Naumachiae

Aquests espectacles eren simulacres de combats navals en els que participaven gladiadors i també condemnats. Aquests, es representaven en l’amfiteatre, en el qual s’inundava tota la superfície d’aigua fins que es convertia en un llac artificial i apareixien les naus contendents.

També, aquests espectacles podien ser oferts en llacs artificials creats per substituir a l’amfiteatre com el que construí Juli Cèsar al Camp de Mart a les afores de Roma i en el qual participaren setze galeres, quatre mil remers i dos mil soldats  o el que construí August al marge dret del riu Tíber.      

Naumachiae al Colosseu

L’amfiteatre a la ciutat

L’imperi Romà va tenir tant poder que la seva expansió provocà la construccions de diversos edificis, entre aquests, els amfiteatres a les capitals de les provincies principals. Actualment podem trobar diversos amfiteatres arreu Europa i molts d’ells, importants arreu el món. Entre aquests hi trobem l’amfiteatre de Nimes.



L’amfiteatre de Nimes està situat a la ciutat francesa de Nimes i fou construït en l’època d’August sobre el model del coliseu de Roma amb una mesura en les arenes de 69 metres per 38 metres de diàmetre i una capacitat per a 25000 persones repartida en quatre zones i trenta-quatre tribunes. Aquest, té una rellevància arreu el món ja que, avui en dia és utilitzat com a plaça de toros i també per a nombrosos espectacles com teatre i espectacles musicals. És considerat un dels més ben conservats del món ja que, tal és el seu bon estat que avui en dia encara es pot apreciar damunt les pedres que formaven les grades, marques que van deixar els espectadors durant l’època en la que Roma dominava aquesta ciutat.

                                                                                       





La corrida de toros

La tauromàquia fa referència a la pràctica de lluitar amb bous a peu o a cavall, en un recinte tancat anomenat plaça de toros.

En aquesta lluita hi participen varies persones que segueixen un protocol tradicional i reglamentat: només pot participar com a matador el torejador. Hi ha una gran diversitat de variants en forma d’espectacle que són oferts al públic, no obstant, ens centrem en el toreig o curses de braus, un espectacle que generalment acaba amb la mort del toro.

Aquí a Espanya, aquest festeig subvencionat per l’Estat amb grans quantitats de diners públics. Concretament són 500 milions (47€ per família) dels impostos dels ciutadans que van destinats al manteniment de les places, la creació d’escoles taurines, etc. Pel que fa a l’Unió Europea, subvenciona aquest espectacle a través de la Política Agrícola Comú.

Exemple d’aquestes subvencions les trobem a Govern de la Comunitat de Madrid el que destinà gairebé El500.000 euros solament per la promoció de les activitats taurines en els ajuntament i uns 110.000 a diverses associacions taurines.

L’edifici

La plaça taurina principalment és un edifici destinat a les curses de braus, no obstant, es celebren de manera espontània concerts i altres espectacles. Aquests recintes tenen una geometria circular i són a l’aire lliure, a la mateixa vegada que l’estil neomudèjar, un estil nacional basat en un pròpiament hispànic amb abstractes de maó i els arcs de ferradura és el que predomina en aquest tipus de places ja que, en ell mateix es crea un espai de forma circular en les graderies.                                              

L’arena és l’espai que envolta el terreny on els toros són presentats i que alhora, compta amb un carreró que s’utilitza per preparar els toros per l’espectacle. Aquest, separat per una paret de 150 centímetres d’altura de l’arena, posseeix estreps que permet el pas de les persones en cas d’emergència.                                                                                                                                                   Per accedir a diferents parts del recinte hi trobem els estreps torils, només pels toros i la porta quadrilla utilitzada pels participants. La quantitat d’aquestes portes varia segons el recinte.

També existeixen places de toros portàtils i tendals fixes o mòbils. Aquestes són estructures metàl·liques que poden desmuntar-se i montar-se en els pobles i ciutats on no hi hagi plaça fixa. En referència a les grans lones, en disposen algunes places de toros i tenen la funció de protegir als espectadors de la canviant meteorologia.                                                                                    

La feria

A Espanya, la temporada taurina s’inicia al març i acaba a l’octubre. Les curses de braus importants acostumen a coincidir amb dates de grans celebracions religioses; se’n celebren tots els dies durant la Feria de Sant Isidre, a la feria de Sant Fermín a Pamplona, durant la festa taurina de Sevilla i en els últims dies de la Miniferia de la Comunitat de Madrid, sempre coincidint amb les festes que fan honor al sant. Si es tracta de curses poc prestigioses, se celebren en diumenge sense respectar el dia del sant.                                                                

Una jornada taurina, depenent de l’època de l’any, acostuma a iniciar-se entre les cinc i les set de la tarda amb una duració de dos a tres hores, temps durant el qual es toregen sis toros, d’aquests, dos cada torejador. Els matadors, realitzaran l’espectacle per ordre d’antiguitat, la qual ve donada pel tipus de llicenciatura. Així doncs, el primer torejador haurà de torejar el primer toro, el segon el següent, el tercer el que ve a continuació, seguint el primer torejador amb el quart toro i així successivament.

El torejador

Qui pot set torejador?

Avui en dia, davant la demanda dels aficionats taurins, especialment dels joves que volen dedicar la seva vida professional al món dels toros s’ha tingut en compte la possibilitat de proporcionar-los els mitjans corresponents per desenvolupar aquesta vocació arreu d’Espanya. Per aquesta raó, actualment s’han invertit diners i de manera creixent en escoles taurines.

Actualment el terme “es neix i es mor torejador” es considera realment perillós. Els experts taurins afirmen que s’ha de saber torejar a l’animal i en conseqüència, s’ha de tenir una bona forma física. D’aquesta manera, en les escoles taurines preparen als joves donant teoria, exercici físic, banderilles i toreig de saló amb capot, muleta i espasa. A més a més, també es duen a terme intercanvis amb altres escoles taurines d’arreu el país, convertint els alumnes que resisteixen aquesta pressió en uns futurs torejadors ben preparats.

Vestimenta

Se l’anomena traje de luces a la vestimenta dels torejadors. El seu nom, respon als reflexos que produeixen les lluentons que el cobreixen. És un vestit confeccionat amb seda i cobert d’or i plata, un vestit que desprèn molta calor i que  pesa entre 3,5 i 5 quilos.

El torejador, a l’hora de vestir-se segueix un ritual especial. Aquest és ajudat per un col·laborador del seu entorn més proper i en un hotel o lloc on generalment hi ha un altar amb imatges religioses, davant les quals resa el matador. El procés de vestir comença quan el torejador es posa uns calçons, que són uns pantalons llargs que van davall de la taleguilla, el pantaló del traje de luces. A la cama dreta es posen una armadura de ferro anomenada mona, que puja fins l'entrecuix per evitar les cornades i en l'esquerra, una més petita anomenada gregoriana, que protegeix davant d'un possible accident contra la barrera.                                                                                                                        L’última fase consisteix en posar-se la chaquetilla i a la plaça, ja a punt de sortir a la desfilada, de col·locar-se correctament el capot de passeig, que té la mateixa forma del capot de brega però una mica més petit i lleuger i amb algunes figures religioses com la d’una verge. També, al cap es posa la montera, que és utilitzada per certes accions en la corrida de toros com la salutació al president i el brindis. 

Els colors de la vestimenta varia segons el gust del torejador;  els més comuns solen ser el roig, el morat, el blau fluix, el rosa pal, el blanc o el marró.

D’ altra banda, la vestimenta taurina transmet a l’aficionat un missatge simbòlic. Aquesta mostra la superioritat del matador davant els seus auxiliars de brega .

Alhora i com un signe més de poder, només els matadors poden utilitzar vestits de llums brodats amb or o plata ja que, els principiants porten els vestits brodats amb plata o fil de colors.

El toreig

Les curses de braus s’inicien amb un passeig anomenat “el Paseíllo”, espècie de festeig pel qual desfilaran davant el públic tots aquells que intervenen directament en la mateixa. A la primera fila es col·loquen els matadors, a l’esquerra el destre més veterà, a la dreta el segon en ordre d’antiguitat i al centre el més novell.                                                                       Flanquejant als matadors trobem els agutzils a cavall i darrere de cada matador la quadrilla en ordre de col·locació, tancant aquest passeig el personal de la plaça.

D’aquesta manera, aquest seguici el duen a terme els agutzils que van a cavall i seguidament, travessen la plaça per dirigir-se a la presidència i demanar-li simbòlicament la clau de la porta dels torils, que és on es guarden els toros. Darrere, van els torejadors seguits respectivament pels membres dels seves quadrilles composats per tres banderillers i dos picadors. Al final del seguici apareixen els mossos i mules d’arrossegament, que són els encarregats de retirar els toros de la plaça una vegada mort.

Quan la clau ha estat entregada i el seguici s’ha retirat, s’obra la porta dels torils i aquests sortiran a la plaça per començar la lluita.

Una cursa de braus es divideix en tres parts anomenades tercios i 2 suertes; de capote i de muleta:

1. Tercio de varas. Durant el terç de vares el matador toreja amb el capot i el toro rep una sèrie punxades al morrillo, la zona engruixada entre el clatell i el llom del toro, per part del picador. L’objectiu d’aquestes punxades és mesurar la bravura de l’animal i la seva disposició a l’envestida, a més de dosificar la força del toro i facilitar la posterior tasca del matador.

-         Suerte de capote. Es du a terme a través del torejador per mesurar l’envestida, la força i la disposició del toro. Hi trobem diverses utilitats en la lluita com els llançaments de verònica, chicuelina o les gaoneres.

2. Tercio de banderillas. Durant aquest terç els banderillers claven al llom del toro les banderilles, uns instruments formats per una vara de fusta adornat amb serrells de paper de colors i amb un arpó a la punta. Aquests , tenen la funció d’avivar l’animal després del terç de vares pel moviment de les mateixes.
3. Tercio de la muerte. Durant aquest terç té lloc l’enfrontament. El matador realitza la suerte de muleta i posteriorment el mata amb l’estoc.

Suerte de muleta. Aquest acte només l’efectua el matador de toros i, en cas de contratemps a l’acabament del terç, pot ser substituït per l’alternant de més antiguitat. Els lances més comuns són: el natural, obert i amb la mà esquerra i el dretà, amb la ma dreta i l’espasa al drap de la crossa per extendre la superfície de la mateixa, a més a més de la rematada del pit.

El moment final de la lluita entre el toro i el torejador és quan l’animal es troba anul·lat, moribund. Així doncs, el matador s’assegura que la posició del toro sigui l’adequada per l’estocada. D’aquesta manera el matador s’estira per damunt de les banyes i li clava l’estoc entre els omòplats, evitant d’aquesta manera qualsevol ensurt amb una possible sacsejada de les banyes. L’estocada perfecta, talla l’aorta provocant-li així una mort instantània de l’animal, no obstant, també és necessita realitzar la mateixa acció diverses vegades fins encertar l’arteria i alguns cops, es requereix el cop de la gràcia a la nuca.

Finalment, si la feina del torejador ha transmès al públic tot un cúmul de sensacions positives com a l’hora de l’estocada final, el públic premia el torejador. Així, els espectadors procedeixen i sol·liciten els trofeus al president: una orella movent simbòlicament un mocador, la segona orella, movent dos mocadors blancs, o la cua movent un mocador de color verd, essent el president el que decideix si accedeix o no a les peticions del públic.

Pel torejador, és un sentiment molt honorable i d’orgull sortir del recinte a les espatlles de la multitud.

Tipus de lídies

Lídia a peu

Aquest estil de lídia segueix els principis d’aquest espectacle ja que, té com objectiu la mort del toro. Sent la lídia més estesa a Espanya, el torejador li clava les banderilles al toro. Aquesta acció, a més de tenir un significat estètic gràcies a la varietat de colors de l’estri produeixen el dessagnament de l’animal.

L’objectiu d’aquest estil és que el torejador es llueixi davant l’animal fins els últims moments d’aquest. El matador, mitjançant l’estoc que clava entre els omòplats arriba al cor de l’animal i provoca la seva mort instantània. Si falla aquest intent, aquesta acció es precisa clavant-li una altra vegada a les cervicals i tallant la medul·la espinal de l’animal.                                                    En particulars ocasions i a petició del torejador, el president de la cursa de braus pot cedir a l’indult del toro i tornar-lo al camp com a semental, en cas de bravura o aspectes particularment distintius.

Lídia a cavall

També coneguda com a rejoneadores, la divisió dels terços s’efectua de la mateixa manera que en la lídia a peu, no obstant el capot es substitueix per la cursa davant els toros per mesura la força. Des del cavall, el rejoneador li col·loca les banderilles utilitzant d’aquesta manera el rejón de la muerte. Seguint el mateix sistema que en la lluita a peu, una vegada mort l’animal el públic expressa la seva satisfacció ensenyant un mocador blanc o en cas contrari, xiulant. També, tenint en compte les vegades que ha colpejat al cavall, pot concedir-se o no el indult del toro i deixar-lo lliure al camp com a semental. Una vegada mort, es retira arrossegant-lo amb unes mules fins on se’l degolla.

Edificis i torejadors

La corrida de toros, com a festa reconeguda arreu del món, es celebrada diferents parts del planeta fins i tot a Amèrica. Entre les places de toros més importants trobem la de Las Ventas de Macrid.

Aquesta es considera una de les places més grans quant a diàmetre de l’arena ja que, mesura 61.5 metres i el carreró és de 2.2 metres. D’estil neomudejar i fent homenatge a les diferents províncies del país, l’edifici d’ una capacitat per 23.798 espectadors assolí el prestigi al segle XX amb la creació de la Feria de Sant Isidro, considerant-la des de llavors com la plaça més important i influint d’aquesta manera a molts torejadors entre ells Santiago Martín “ El Viti” i Paco Camino, dos professionals que són els que més vegades han sortit per la porta gran gràcies a la seva gran actuació, pel seu èxit rotund. Aquests són considerats els torejadors més complets pel seu domini amb el capot i l’estoc. Per aquesta raó, són reconeguts arreu el món.