El teatre romà

Els romans van assimilar la cultura grega i van adaptar el teatre entre altres coses, al seu model d’oci. Aquest va formar part d’aquests pilars i es convertí junt amb altres formes d’oci, en el lloc de reunió i diversió de tots els estaments socials, alhora que constituïren la par més civilitzada dels ludi publici, és a dir, dels jocs en general.

Estructura

El teatre constava de tres parts fonamentals: la cavea, orchestra i la scaena.

-La cavea: Habitualment estava situada sobre una pendent o un turó  escalonat i tallat per les escales. Era l’espai on s’ubicaven les grades i els seients pels espectadors de forma semicircular i construïts de fusta, totxo i marbre. Els primers seients estaven assignats als càrrecs públics més representatius i a l’aristocràcia. Quant més alt estaves situat menys estatus social tenies. Tanmateix, la cavea disposava d’accessos superiors, inferiors i laterals que permetien un ràpid desallotjament en cas necessari. Les grades es dividien en: la inferior anomenada ima cavea¹, ocupada per les autoritats i cavallers i media cavea² i summa cavea³, que corresponia a la resta el públic.

-La orchestra⁴: Fou una pista d’arena de forma semicircular situada entre el proscaenium i la cavea. Era on s’asseien les autoritats i actuava el cor.

- El proscaenium⁵: Era l’escenari de plataforma rectangular situat entre l’orchestra i la scaena. La part més propera a l’orchestra s’anomenava pulpitum i solia estar una mica elevada. Era el lloc on actuaven els personatges de l’obra teatral.

-La scaena⁶: Era situada darrere del proscaenium. Fou una construcció que actuava de teló de fons, representant una gran façana i, més rarament, penya-segats, boscos i altres paisatges que contribuís a una millor ressonància acústica. En aquesta trobàvem el frons scaenae⁷, una façana que donava a l’interior, ornada amb dos o tres fileres de columnes; tenia tres portes cap a l'escenari i  servia de decorat permanent per a totes les obres.

La seva part posterior, s’anomenava postcaenium  i s’utilitzà com a guarda-robes i lloc de maquillatge dels actors. Davall de l’escenari hi havia diferents plataformes elevadores que permetien crear certs efectes especials com l'ascens o la desaparició dels actors.

Ludi scaenici

 

Les representacions teatrals eren finançades i organitzades pels magistrats, alhora que també eren celebrades uns dies concrets, els anomenats nefasti. En el calendari romà, aquests eren els dies en els que es prohibia la celebració de qualsevol acte judicial i es dedicaven a divinitats superiors. Per aquesta raó, les obres teatrals foren lligades a les festivitats dels déus, al contrari, mai van tenir un caràcter educatiu ni sagrat. A causa del seu baix cost i la facilitat en què es preparaven els espectacles, aquests se celebraven amb major freqüència, no obstant, la gent els apreciava menys que els jocs de circ i de l’amfiteatre. No obstant, les representacions teatrals també es duien a terme en altres ocasions extraordinàries com els triomfs militars o funerals d'algun personatge notable.

Aquestes obres no solament es realitzaven en espais designats per a elles, sinó que també s’instauraren en espais oberts dins de la pròpia ciutat per amenitzar el dia a dia del visitant ocasional. Qualsevol cantonada, qualsevol plaça era útil per representar una obra; algunes amb un aire grotesc o còmic al·ludien directament a la política o a la pròpia societat romana fent una crítica d’aquestes.

L’espectacle durava des del matí fins l’hora de sopar, és a dir, fins a les quatre o les cinc de la tarda. A escena, s’interpretava més d’una obra i entre els actes, actuaven gladiadors, titellaires, músics, etc. i alguns cops, es repartiren llaminadures, vi, menjar i més escassament, paperetes de contrasenya per recollir premis.     

D’altra banda, primerament, a l’antiga Roma les representacions eren gratuïtes, però més tard s’havia de pagar una entrada simbòlica per cobrir les despeses. El control d’assistència estava assegurat per una espècie de fitxes, les tesserae, en les que s’indicava la localització del seient corresponent.

En els inicis del teatre romà la majoria de les obres disposaven d’un ampli diàleg entre els personatges anomenat diverbia , el qual era acompanyat per un cor vocal i una orquestra que donava la rèplica als actors. No obstant, amb el pas del temps les representacions cantades van adquirir una major importància per la seva facilitat en entendre la trama, fins i tot, el cor va arribar a pujar a escena formant part principal de l’obra.

Si parlem del mecanisme utilitzat al inici de l’obra, el teló baixava quan començava la representació i pujava quan acabava mitjançant un sistema. Els teatres eren edificis descoberts, però podien cobrir-se amb un velum, per protegir als espectadors de la canviant meteorologia. També, tendals molt fins i de diferents colors tamisaven la llum per aconseguir ambients mes agradables.

Les representacions

El nombre d’actores eren cinc o més. Els actors professionals estaven socialment mal considerats, almenys durant la República, de manera que no podien ser ciutadans com ho eren a Atenes, sinó esclaus o lliberts. En època de l'Imperi, en canvi, els actors famosos van convertir-se en estrelles fins a l'extrem que alguns membres de l'alta societat, com l'emperador Neró, van caure en la temptació d'actuar.

Per altra banda, no hi havia actrius excepte en el  mim i els papers femenins els representaven homes, papers que eren dissimulats per les màscares que duien i per la indumentària, que, segons el personatge, corresponia a uns estereotips. La vestimenta podia ser la túnica grega (pallium) en aquelles obres amb l'acció situada a Grècia, anomenades fabula palliat o la túnica i toga romanes en les obres de tema romà, anomenades fabula togata. Els actors duien també unes sabates especials, amb talons alts per a la tragèdia, coturnus, i una sandàlia oberta anomenada soccus per a la comèdia.

Els romans preferien les comèdies, però tant en les tragèdies i els drames satírics utilitzaven màscares persona molt exagerades com perruques i vestits, que indicaven la posició social i l’origen al que pertanyien; el blanc pels ancians, el groc per les cortesanes, el vestit curt pels esclaus, etc. D’aquesta manera, el públic tenia més facilitat de situar visualment els personatges i el mateix actor podia interpretar diversos papers.

El teatre romà era gairebé sempre en vers i hi tenia un lloc important la música, escrita per un compositor diferent de l'autor. Hi havia abundants escenes cantades (cantica) entre diversos personatges o en solitari amb acompanyament de flauta. Per això cada companyia incloïa un o més cantors que executaven els cantica mentre els actors feien en silenci els gestos adequats. Alhora, les representacions eren dividides en 6 actes, en els quals es produeixen canvis d'espais anomenats quadres.També cada vegada que s'incorpora un personatge nou o un de més, es realitza un canvi d'escena.

Els gèneres teatrals

Els gèneres tràgics i còmics, van heretar els orígens grecs, però hi va haver una altra tradició de teatre nascuda a Itàlia i de caràcter popular, que per dirigir-se a les obres dramàtiques de la qual sorgiren la fabula atelanna, la fabulla palliata, la fabula togata i el mim.

Fabula atellana: La fabula atellana es caracteritza per pertonatges estereotipats dels mateixos perfils. Un fanfarró que es diu Buccus, un bocamoll, i innocent enamorat, Maccus, un personatge orgullós que es diu Cicirrus, o bé un vell avariciós, astut i deforme amb el nom de Dossennus.

Mim: Igual que la fabula atellana, pertanyia a l’espectacle dramàtic i pretenia dur el realisme a l'extrem i amb la intenció d'"imitar la vida", eliminava totes les convencions escèniques: els actors no portaven màscares ni sabates de taló alt, els papers femenins eren interpretats per actrius que tenien fama de dones lleugeres i no els feia res mostrar els seus encants. Els arguments eren plens de violència, truculència i obscenitat i el pretès realisme va arribar en ocasions al punt de practicar l'acte sexual davant el públic i de substituir l'actor per un condemnat a mort i executar-lo de veritat enmig dels turments més cruels.

Els personatges van esdevenir caricaturescos i el text va perdre importància de manera que els actors podien improvisar. Una de les situacions més típiques era el triangle amorós: el marit que arribava d'improvís quan la muller era amb l'amant i aquest s'havia d'amagar en un cofre.    

La fabula palliata: És un gènere que s’inspira directament en la comèdia atenenca. Era una comèdia de costums que reflectia la vida privada de les classes benestants i l’acció dira al voltant de la vida i costums d’una sèrie de tipus fixos: l’esclau espavilat, el vell avar, el jove enamoradís, soldats fanfarrons, cortesanes desimbolta, donzelles honestes, etc. Les situacions de la comèdia nova eren atemporals i es podien fàcilment adaptar a un altre temps i a un altre lloc.

La fabula togata. Aquest gènere partia dels origens romans perquè utilitzava personatges, llocs i costums romans. El seu nom probé del contrast de paliata (de pallium, els típics vestits grecs) amb la toga, una de les peces principals que utilitzaven els romans.

També, era freqüent la paròdia mitològica, un gènere on els temes eròtics, les prostitutes, els esclaus, el cuiner i la vella còmica apareixen sovint.

Els edificis teatrals en les ciutats

Totes les ciutats imperials van gaudir de l’oci teatral, una evidència que la trobem en la quantitat de teatres que hi ha al llarg de la geografia espanyola. Entre aquests, hi ha l’espectacular teatre romà de Mèrida, que destaca pel seu pòrtic d’una gran façana posterior de l’escenari del segle I i per la seva orchestra semicircular. Aquest fou manat construir pel cònsol  Marc Vipsani Agripa, a l'antiga Emerita Augusta, actual Mèrida. Amb una capacitat per acollir 6000 espectadors, va ser inaugurat, possiblement, entre els anys 16 i 15 a aC i avui en dia es conserva com un monument turístic i, alhora, acull el Festival de Teatre Clàssic, en el qual recupera la seva funció original.