La corrida de toros

La tauromàquia fa referència a la pràctica de lluitar amb bous a peu o a cavall, en un recinte tancat anomenat plaça de toros.

En aquesta lluita hi participen varies persones que segueixen un protocol tradicional i reglamentat: només pot participar com a matador el torejador. Hi ha una gran diversitat de variants en forma d’espectacle que són oferts al públic, no obstant, ens centrem en el toreig o curses de braus, un espectacle que generalment acaba amb la mort del toro.

Aquí a Espanya, aquest festeig subvencionat per l’Estat amb grans quantitats de diners públics. Concretament són 500 milions (47€ per família) dels impostos dels ciutadans que van destinats al manteniment de les places, la creació d’escoles taurines, etc. Pel que fa a l’Unió Europea, subvenciona aquest espectacle a través de la Política Agrícola Comú.

Exemple d’aquestes subvencions les trobem a Govern de la Comunitat de Madrid el que destinà gairebé El500.000 euros solament per la promoció de les activitats taurines en els ajuntament i uns 110.000 a diverses associacions taurines.

L’edifici

La plaça taurina principalment és un edifici destinat a les curses de braus, no obstant, es celebren de manera espontània concerts i altres espectacles. Aquests recintes tenen una geometria circular i són a l’aire lliure, a la mateixa vegada que l’estil neomudèjar, un estil nacional basat en un pròpiament hispànic amb abstractes de maó i els arcs de ferradura és el que predomina en aquest tipus de places ja que, en ell mateix es crea un espai de forma circular en les graderies.                                              

L’arena és l’espai que envolta el terreny on els toros són presentats i que alhora, compta amb un carreró que s’utilitza per preparar els toros per l’espectacle. Aquest, separat per una paret de 150 centímetres d’altura de l’arena, posseeix estreps que permet el pas de les persones en cas d’emergència.                                                                                                                                                   Per accedir a diferents parts del recinte hi trobem els estreps torils, només pels toros i la porta quadrilla utilitzada pels participants. La quantitat d’aquestes portes varia segons el recinte.

També existeixen places de toros portàtils i tendals fixes o mòbils. Aquestes són estructures metàl·liques que poden desmuntar-se i montar-se en els pobles i ciutats on no hi hagi plaça fixa. En referència a les grans lones, en disposen algunes places de toros i tenen la funció de protegir als espectadors de la canviant meteorologia.                                                                                    

La feria

A Espanya, la temporada taurina s’inicia al març i acaba a l’octubre. Les curses de braus importants acostumen a coincidir amb dates de grans celebracions religioses; se’n celebren tots els dies durant la Feria de Sant Isidre, a la feria de Sant Fermín a Pamplona, durant la festa taurina de Sevilla i en els últims dies de la Miniferia de la Comunitat de Madrid, sempre coincidint amb les festes que fan honor al sant. Si es tracta de curses poc prestigioses, se celebren en diumenge sense respectar el dia del sant.                                                                

Una jornada taurina, depenent de l’època de l’any, acostuma a iniciar-se entre les cinc i les set de la tarda amb una duració de dos a tres hores, temps durant el qual es toregen sis toros, d’aquests, dos cada torejador. Els matadors, realitzaran l’espectacle per ordre d’antiguitat, la qual ve donada pel tipus de llicenciatura. Així doncs, el primer torejador haurà de torejar el primer toro, el segon el següent, el tercer el que ve a continuació, seguint el primer torejador amb el quart toro i així successivament.

El torejador

Qui pot set torejador?

Avui en dia, davant la demanda dels aficionats taurins, especialment dels joves que volen dedicar la seva vida professional al món dels toros s’ha tingut en compte la possibilitat de proporcionar-los els mitjans corresponents per desenvolupar aquesta vocació arreu d’Espanya. Per aquesta raó, actualment s’han invertit diners i de manera creixent en escoles taurines.

Actualment el terme “es neix i es mor torejador” es considera realment perillós. Els experts taurins afirmen que s’ha de saber torejar a l’animal i en conseqüència, s’ha de tenir una bona forma física. D’aquesta manera, en les escoles taurines preparen als joves donant teoria, exercici físic, banderilles i toreig de saló amb capot, muleta i espasa. A més a més, també es duen a terme intercanvis amb altres escoles taurines d’arreu el país, convertint els alumnes que resisteixen aquesta pressió en uns futurs torejadors ben preparats.

Vestimenta

Se l’anomena traje de luces a la vestimenta dels torejadors. El seu nom, respon als reflexos que produeixen les lluentons que el cobreixen. És un vestit confeccionat amb seda i cobert d’or i plata, un vestit que desprèn molta calor i que  pesa entre 3,5 i 5 quilos.

El torejador, a l’hora de vestir-se segueix un ritual especial. Aquest és ajudat per un col·laborador del seu entorn més proper i en un hotel o lloc on generalment hi ha un altar amb imatges religioses, davant les quals resa el matador. El procés de vestir comença quan el torejador es posa uns calçons, que són uns pantalons llargs que van davall de la taleguilla, el pantaló del traje de luces. A la cama dreta es posen una armadura de ferro anomenada mona, que puja fins l'entrecuix per evitar les cornades i en l'esquerra, una més petita anomenada gregoriana, que protegeix davant d'un possible accident contra la barrera.                                                                                                                        L’última fase consisteix en posar-se la chaquetilla i a la plaça, ja a punt de sortir a la desfilada, de col·locar-se correctament el capot de passeig, que té la mateixa forma del capot de brega però una mica més petit i lleuger i amb algunes figures religioses com la d’una verge. També, al cap es posa la montera, que és utilitzada per certes accions en la corrida de toros com la salutació al president i el brindis. 

Els colors de la vestimenta varia segons el gust del torejador;  els més comuns solen ser el roig, el morat, el blau fluix, el rosa pal, el blanc o el marró.

D’ altra banda, la vestimenta taurina transmet a l’aficionat un missatge simbòlic. Aquesta mostra la superioritat del matador davant els seus auxiliars de brega .

Alhora i com un signe més de poder, només els matadors poden utilitzar vestits de llums brodats amb or o plata ja que, els principiants porten els vestits brodats amb plata o fil de colors.

El toreig

Les curses de braus s’inicien amb un passeig anomenat “el Paseíllo”, espècie de festeig pel qual desfilaran davant el públic tots aquells que intervenen directament en la mateixa. A la primera fila es col·loquen els matadors, a l’esquerra el destre més veterà, a la dreta el segon en ordre d’antiguitat i al centre el més novell.                                                                       Flanquejant als matadors trobem els agutzils a cavall i darrere de cada matador la quadrilla en ordre de col·locació, tancant aquest passeig el personal de la plaça.

D’aquesta manera, aquest seguici el duen a terme els agutzils que van a cavall i seguidament, travessen la plaça per dirigir-se a la presidència i demanar-li simbòlicament la clau de la porta dels torils, que és on es guarden els toros. Darrere, van els torejadors seguits respectivament pels membres dels seves quadrilles composats per tres banderillers i dos picadors. Al final del seguici apareixen els mossos i mules d’arrossegament, que són els encarregats de retirar els toros de la plaça una vegada mort.

Quan la clau ha estat entregada i el seguici s’ha retirat, s’obra la porta dels torils i aquests sortiran a la plaça per començar la lluita.

Una cursa de braus es divideix en tres parts anomenades tercios i 2 suertes; de capote i de muleta:

1. Tercio de varas. Durant el terç de vares el matador toreja amb el capot i el toro rep una sèrie punxades al morrillo, la zona engruixada entre el clatell i el llom del toro, per part del picador. L’objectiu d’aquestes punxades és mesurar la bravura de l’animal i la seva disposició a l’envestida, a més de dosificar la força del toro i facilitar la posterior tasca del matador.

-         Suerte de capote. Es du a terme a través del torejador per mesurar l’envestida, la força i la disposició del toro. Hi trobem diverses utilitats en la lluita com els llançaments de verònica, chicuelina o les gaoneres.

2. Tercio de banderillas. Durant aquest terç els banderillers claven al llom del toro les banderilles, uns instruments formats per una vara de fusta adornat amb serrells de paper de colors i amb un arpó a la punta. Aquests , tenen la funció d’avivar l’animal després del terç de vares pel moviment de les mateixes.
3. Tercio de la muerte. Durant aquest terç té lloc l’enfrontament. El matador realitza la suerte de muleta i posteriorment el mata amb l’estoc.

Suerte de muleta. Aquest acte només l’efectua el matador de toros i, en cas de contratemps a l’acabament del terç, pot ser substituït per l’alternant de més antiguitat. Els lances més comuns són: el natural, obert i amb la mà esquerra i el dretà, amb la ma dreta i l’espasa al drap de la crossa per extendre la superfície de la mateixa, a més a més de la rematada del pit.

El moment final de la lluita entre el toro i el torejador és quan l’animal es troba anul·lat, moribund. Així doncs, el matador s’assegura que la posició del toro sigui l’adequada per l’estocada. D’aquesta manera el matador s’estira per damunt de les banyes i li clava l’estoc entre els omòplats, evitant d’aquesta manera qualsevol ensurt amb una possible sacsejada de les banyes. L’estocada perfecta, talla l’aorta provocant-li així una mort instantània de l’animal, no obstant, també és necessita realitzar la mateixa acció diverses vegades fins encertar l’arteria i alguns cops, es requereix el cop de la gràcia a la nuca.

Finalment, si la feina del torejador ha transmès al públic tot un cúmul de sensacions positives com a l’hora de l’estocada final, el públic premia el torejador. Així, els espectadors procedeixen i sol·liciten els trofeus al president: una orella movent simbòlicament un mocador, la segona orella, movent dos mocadors blancs, o la cua movent un mocador de color verd, essent el president el que decideix si accedeix o no a les peticions del públic.

Pel torejador, és un sentiment molt honorable i d’orgull sortir del recinte a les espatlles de la multitud.

Tipus de lídies

Lídia a peu

Aquest estil de lídia segueix els principis d’aquest espectacle ja que, té com objectiu la mort del toro. Sent la lídia més estesa a Espanya, el torejador li clava les banderilles al toro. Aquesta acció, a més de tenir un significat estètic gràcies a la varietat de colors de l’estri produeixen el dessagnament de l’animal.

L’objectiu d’aquest estil és que el torejador es llueixi davant l’animal fins els últims moments d’aquest. El matador, mitjançant l’estoc que clava entre els omòplats arriba al cor de l’animal i provoca la seva mort instantània. Si falla aquest intent, aquesta acció es precisa clavant-li una altra vegada a les cervicals i tallant la medul·la espinal de l’animal.                                                    En particulars ocasions i a petició del torejador, el president de la cursa de braus pot cedir a l’indult del toro i tornar-lo al camp com a semental, en cas de bravura o aspectes particularment distintius.

Lídia a cavall

També coneguda com a rejoneadores, la divisió dels terços s’efectua de la mateixa manera que en la lídia a peu, no obstant el capot es substitueix per la cursa davant els toros per mesura la força. Des del cavall, el rejoneador li col·loca les banderilles utilitzant d’aquesta manera el rejón de la muerte. Seguint el mateix sistema que en la lluita a peu, una vegada mort l’animal el públic expressa la seva satisfacció ensenyant un mocador blanc o en cas contrari, xiulant. També, tenint en compte les vegades que ha colpejat al cavall, pot concedir-se o no el indult del toro i deixar-lo lliure al camp com a semental. Una vegada mort, es retira arrossegant-lo amb unes mules fins on se’l degolla.

Edificis i torejadors

La corrida de toros, com a festa reconeguda arreu del món, es celebrada diferents parts del planeta fins i tot a Amèrica. Entre les places de toros més importants trobem la de Las Ventas de Macrid.

Aquesta es considera una de les places més grans quant a diàmetre de l’arena ja que, mesura 61.5 metres i el carreró és de 2.2 metres. D’estil neomudejar i fent homenatge a les diferents províncies del país, l’edifici d’ una capacitat per 23.798 espectadors assolí el prestigi al segle XX amb la creació de la Feria de Sant Isidro, considerant-la des de llavors com la plaça més important i influint d’aquesta manera a molts torejadors entre ells Santiago Martín “ El Viti” i Paco Camino, dos professionals que són els que més vegades han sortit per la porta gran gràcies a la seva gran actuació, pel seu èxit rotund. Aquests són considerats els torejadors més complets pel seu domini amb el capot i l’estoc. Per aquesta raó, són reconeguts arreu el món.