L'amfiteatre

Un altre dels entreteniments eren els jocs de l’amfiteatre. Aquests es duien a terme en un edifici típicament romà on es realitzaven entre altres, les conegudes lluites dels gladiadors. Els romans presenciaven aquests espectacles en uns edificis que solien estar de gom a gom.

Fins als temps de Cèsar l’amfiteatre no es coneixia en un àmbit ampli ja que aquest, fou el primer en organitzar lluites entre gladiadors, naumàquies i venationes en honor al seu pare. A partir d’aquest moment, el primer amfiteatre primer que es va construir va ser de fusta per ordre del màxim pontífex, Gai Escriboni Curió , el qual era el resultat de la fusió de dos teatres adossats l’un amb l’altre; d’aquí prové el nom d’ amphiteatrum .

Estructura

L’amfiteatre constava de les següents parts:

- L’ harena¹ : Era l’espai on feien els espectacles. Al seu voltant hi havia un conjunt de reixes que protegien al públic dels posibles atacs de les feres.

- La cavea : Era la graderia construida sobre unes galeries. Començaven a 4 metres de la pista sobre un podium² o plataforma. Aquesta era dividida en tres sectors, imma cavea³, media cavea⁴ i summa cavea⁵, mitjançant passadissos i cada sector tenia escales independents que acabaven en portes d’accés anomenades vomitoria⁶.

- Les fossae o subterraneus⁷ : Eren les construccions que allotjaven el sistema de mecanismes que garantien el bon funcionament dels jocs. Allí es guardaven els decorats i es trobaven els espais de serveis que necessitaven els que participaven a l’espectacle. El públic no podia veure aquests construccions subterrànies ja que, el sostre de les quals quedava cobert per l’harena de l’amfiteatre.

A  més a més, disposaven d’una llotja per a les autoritats anomenada tribuna, que es situava davant de l’eix més petit de l’harena. A part i en cas que fes molt de sol o bé plogués molt, es podia estendre un gran tendal anomenat velum que cobria tant la tribuna com la graderia.

Tipus d’espectacles

Els jocs de l’amfiteatre eren molt variats, però tenien tots un element comú: la sang i la mort. Els espectadors exigien espectacles cada cop més cruels i els emperadors, per la seva part, contagiats de la mateixa passió, satisfeien la voluntat del seu poble.

A l’amfiteatre, s’oferien tres tipus d’espectacles : els ludi gladiatores, les venationes i les naumachiae.

- Ludi gladiatores

Un dels jocs preferits per als romans era la lluita entre gladiadors, els quals,  normalment eren presoners de guerra, esclaus castigats pels seus amos o homes lliures sense recursos econòmics.

Els progonistes d’aquestes lluites s’entrenaven en escoles especials i la seva formació depenia dels lanistes, els entrenadors. D’aquesta manera començaren a formar grups i les lleis varen limitar el nombre de components de cada escola, per evitar que sorgissin bandes armades a les ordres de particulars.

-Termes en l’escola dels gladiadors.

Editor: Eren els organitzadors dels combats i els que negociaven amb el lanista  per comprar l’esdeveniment.

Lanistae: Foren els que donaven instruccions als gladiadors i les persones que els comprava al mercat dels esclaus.

Magister: Era l’encarregat de formar als gladiadors i arbitrar els espectacles.

Lorarii: Foren qui castigaven als gladiadors mitjançant tortures quan aquests no demostraven valor en la lluita.

Lusorii: Es designaven els combats que no eren a mort i s’utilitzaven com a calentament.
Panoplia: Eren els elements de cada gladiador referents al seu equipament.
Rudis: Era l’ espasa de fusta que rebien els gladiadors a l’obtenir la seva llibertat.

Per ésser gladiadors era necessari tenir una formació física. Tant és així, que aquests patentaren l’amor al culte gràcies a les sessions de gimnàs i saunes d’aigües termals que duien a terme per millorar la seva musculatura.

La gran majoria dels gladiadors formaven part d’un estatus baix no obstant, fruit de les seves bones actuacions en les lluites, alguns eren reconeguts per les seves facultats. D’aquesta manera es convertia en un personatge aclamat per la multitud i per això, rebia compensacions de gran valor ofertes, molts cops, pel mateix emperador.

Els gladiadors professionals acostumaven a prendre noms de guerra com “Pavor”, “Furor” o “Destructor”. Gairebé cap acostumava a viure molt de temps (aproximadament cinc o sis combats), no obstant, els que sobrevivien es convertien en entrenadors. Així doncs, es convertien en un objecte culte i els seus assoliments eren reconeguts en mosaics i/o estàtues al seu honor.

Tipus de gladiadors

Segons les armes que apareixien a l’harena i havia diverses categories de gladiadors. Els principals eren els samnitae, els retiarii, els thraces i els mirmillons.

- Els mirmillones¹. Es distingien pel seu casc amb grans vores i una cresta alta amb aspecte de peix. Portaven una armadura a la cama esquerra i al braç dret alhora que també portaven el clàssic escut rectangular.

- Els samnitae². Portaven proteccions a la cama esquerra i al braç dret. Es cobrien el cos amb un escot llarg i concau i el cap amb un casc ornat amb una ploma o amb una crinera.                                                  Eren els contrincants dels retiarii.

- Els thraces³. Aquests portaven gamberes, genolleres i cuixots a ambdues cames i un braçal a la dreta. Es protegien amb un escut petit de forma rodona i amb un casc que els cobria tota la cara i acabava en forma d’animal. Lluitaven amb una espasa curta .

Els seus contrincants eren els oplomachi.     

- Els retiarii⁴. Lluitaven sense casc, amb un trident i una xarxa amb la que havien capturar al contrincant. Com a protecció portaven un braçal a l’esquerra que es perllongava en una peça metàl·lica que els hi cobria l’espatlla i el cap. Anaven vestits amb una espècie de calçotets cenyits per un cinturó de cuiro, on duien un punyal que feien servir a l’últim moment.                                                                                    Els seus rivals eren els samnitae                          
                      

- Els oplomachi⁵. Simulaven un hoplita grec i portaven un casc totalment cobert, un escut petit i rodó, un punyal, un braçal en un braç i una mena d’escut metàl·lic que els hi cobria la cama des del genoll fins al peu.

Funcionament

Les sessions de lluita sempre es celebraven per la tarda i el nombre de participats mai no podia excedir les cent parelles malgrat alguna excepció de l’emperador.

L’espectacle començava amb una gran posada en escena; els gladiadors vestits d’or i porpra muntats sobre carros, desfilaven per l’harena seguits per un gran nombre de músics amb els corresponents instruments. En arribar davant la tribuna de l’emperador, li dirigien la salutació ritual Ave, Cesar, morituri te salutant i més tard es dirigien al promotor de la festa per què examinessin les armes i per què s’efectués el sorteig que anomenava les parelles de gladiadors que havien de lluitar i s’iniciessin les apostes.

La lluita era a mort; quan un dels dos gladiadors queia a terra vençut, demanava la vida al públic amb el braç enlairat i aquests, decidien si havia de morir o perdonar-li la vida. Si la plebs considerava que la seva actuació havia estat bona, aixecava el polze o agitava el mocador en l’aire en senyal de perdó. En cas de baixar el polze, un signe anomenat verterem pollicem, el vencedor havia de degollar-lo i cridaven: iugula!.                                                                                                                                                    També, els espectadors podien presenciar una lluita igualada. En aquest cas es feia el mateix procediment que en la resta de les lluites i el destí de cadascú era dictat per la sort o bé, tots dos gladiadors eren els vencedors.

Un exemple d’aquest últim el trobem en les lletres escrites pel següent seguidor:

Lluita igualada

< No obstant això, es va arribar a un final d’aquesta lluita tan igualada: varen lluitar semblantment, varen caure de forma similar. A l’un i l’altre, el Cèsar els remeté l’espasa de fusta i la palma. El seu enginyós valor els procurà aquest premi. Això no ha succeït sota cap altre príncep que no siguis tu, Cèsar: que dos lluitin i que tots dos vencin>.

MARCIAL, Sobre els espectacles, 29

Finalment, els vencedors rebien la palma com a símbol de la seva victòria. A més a més, obtenien regals, grans sumes de diners i també l’admiració de les dones. A més a més, després de moltes victòries, se li concedia una espasa de fusta com a símbol de la seva retirada.

                           Representació de d’una lluita de gladiadors entre un samnita i un mirmillon

Crits a l’harena, els espectadors decideixen…

Els espectadors i els gladiadors tenien un paper molt important en l’espectacle. Tant és així, que utilitzaven uns termes en concret que expressaven una última paraula, o un jurament a l’emperador. Aquests són:

- Ave, Cèsar, morituri te salutant: Ave, Cèsar, els que van a morir et saluden. Aquest era el crit dels gladiadors previ a la lluita, proclamat a l’època imperial a l’emperador.

- Uri, Vinciri, Verberari, Ferroque Necari:  Ser, cremat, lligat, copejat i mort a ferro. Aquest era el jurament d’un aspirant a gladiador al que el seguia el  sacramentum gladiatorium.

-Iugula: "Degolla’l"  era el que cridaven els espectadors quan volien que el gladiador vençut morís. Per això, es feia servir el signe de la mà tancada amb el dit cap a baix.

- Mitte:" Deixa’l anar". Significava el contrari, és a dir, quan el gladiador vençut havia lluitat dignament i amb valor, es cridava aquest terme al temps que es col·locava el puny tancat amb el dit cap a dalt.



- Venationes

Les venationes reunien tots els espectacles amb feres, excloent  els cavalls del circ. Es convertiren en un espectacle preferentment autònom, ofert generalment al matí com a preludi de les lluites de gladiadors.

En l’època imperial hi trobem fins a cinc modalitats.

1)       Exhibició d’animals estranys portats des de les províncies més allunyades de l’Imperi, com girafes, elefants, cocodrils, estruços, etc.

2)      La lluita entre homes i animals. Aquests podien ser de dos classes:

- Un home semblant a un gladiador, protegit amb escut i cuirassa i armat amb una espassa i llança, que escometia a la fera, normalment carnívora, amb el fi de matar-la davant tot el públic.

- Caçadors vestits amb túnica, armats amb llances i ajudats en ocasions per gossos els quals intentaven caçar les bèsties, normalment herbívores, que s’amagaven darrere uns pegmata que simulaven una selva en l’harena de l’amfiteatre.

3) El combat entre dos feres les quals eren lligades pel coll per una corda d’una longitud no molt llarga, de tal manera que lluitessin entre elles. Tot i així, sempre hi havia un encarregat amb una vara per estimular l’atac dels animals quan els crits del públic les espantaven.                                     D’aquesta manera, coneixem l’existència de combats d’un os contra un lleó, d’un rinoceront contra un hipopòtam, d’un elefant contra un toro, etc. Enfrontaments a mort que movien quantitat de persones a fer apostes sobre el guanyador.

4) Les acrobàcies amb feres. Poc a poc es van anant diversificant, equipant els salts de les feres amb objectes com pals grans, gàbies, perxes i trampolins.

5) La damnatio ad bestias. Era la condemna a ser devorat viu per una fera a l’amfiteatre. Aquest espectacle celebrat normalment a l’hora de dinar, era juntament amb la condemna de remar a les galeres el més dur. Tant és així, que estava reservat als pitjors delictes de l’època: assassins, incendiaris, practicants de màgia negra, etc.

Per tenir una major rapidesa i efectivitat, el reu era lligat a un pal i la fera era conduïda davant d’ell pels seus cuidadors i/o domadors perquè s’executés el càstig. Si els trossos que quedaven de l’humà eren pocs o  les ferides eren poc vistoses, el públic quedava frustrat i desil·lusionat.




Part d’un mosaic de Pompeya on es mostren algunes modalitats les uenationes.



- Naumachiae

Aquests espectacles eren simulacres de combats navals en els que participaven gladiadors i també condemnats. Aquests, es representaven en l’amfiteatre, en el qual s’inundava tota la superfície d’aigua fins que es convertia en un llac artificial i apareixien les naus contendents.

També, aquests espectacles podien ser oferts en llacs artificials creats per substituir a l’amfiteatre com el que construí Juli Cèsar al Camp de Mart a les afores de Roma i en el qual participaren setze galeres, quatre mil remers i dos mil soldats  o el que construí August al marge dret del riu Tíber.      

Naumachiae al Colosseu

L’amfiteatre a la ciutat

L’imperi Romà va tenir tant poder que la seva expansió provocà la construccions de diversos edificis, entre aquests, els amfiteatres a les capitals de les provincies principals. Actualment podem trobar diversos amfiteatres arreu Europa i molts d’ells, importants arreu el món. Entre aquests hi trobem l’amfiteatre de Nimes.



L’amfiteatre de Nimes està situat a la ciutat francesa de Nimes i fou construït en l’època d’August sobre el model del coliseu de Roma amb una mesura en les arenes de 69 metres per 38 metres de diàmetre i una capacitat per a 25000 persones repartida en quatre zones i trenta-quatre tribunes. Aquest, té una rellevància arreu el món ja que, avui en dia és utilitzat com a plaça de toros i també per a nombrosos espectacles com teatre i espectacles musicals. És considerat un dels més ben conservats del món ja que, tal és el seu bon estat que avui en dia encara es pot apreciar damunt les pedres que formaven les grades, marques que van deixar els espectadors durant l’època en la que Roma dominava aquesta ciutat.