Anàlisi de l'amfiteatre i les corrides de toros

Les places de toros d’avui en dia parteixen d’un punt d’origen que són els amfiteatres romans. D’aquesta manera, podem fer una estimació dels trets que aquests poden compartir però a la vegada, també podem considerar algunes diferències:

L’amfiteatre	La plaça de toros
-  En aquest edifici, els entreteniments que es duien a terme eren els jocs de l’amfiteatre, el més conegut, la lluita de gladiadors. No obstant, també eren celebrats altres lluites de diferents temàtiques com les naumàchiae batalles navals, i  les venationes, espectacles de feres respectivament.	- La plaça taurina, alhora, també és un edifici destinat principalment a la cursa de braus, no obstant espontàniament es celebren altres espectacles com concerts, etc.
- A la construcció hi constava l’harena,   la superfície on s’efectuaven  les lluites i que estava envoltada per unes grans reixes que garantien la seguretat del públic.	- També anomenada arena, és l’espai on els animals taurins i els torejadors  es presenten i es du a terme l’espectacle. Alhora, aquesta  compta amb un carreró que s’utilitza per preparar els toros per l’espectacle, el qual està separat de l’arena per una paret de 150 centímetres d’altura i que posseeix estreps torils i especials pels participants que permeten el pas de les persones en cas d’emergència.
- La cavea era la graderia. Aquesta era dividida en tres sectors per mitjà de passadissos i portes que feien més fàcil el seu accés o el desallotjament. També hi havia la tribuna, l’espai destinat sol per les autoritats. Per altra banda, els espectacles de l’amfiteatre eren subvencionats pels magistrats, per particulars o bé per l’estat, ja que, d’aquesta manera aconseguien la voluntat del poble i ocultaven els fets controvertits	- Les places de toros es divideixen en tres graderies: l’estesa, la graderia i l’andada. Igualment, les places són classificades en primera, segona i tercera categoria, tot depenent del tampany, de la celebració, la tradició, etc. Així doncs, el preu de les localitats també estan subordinades a la qualitat del torejador i cavall. Pel que fa a les corrides de toros, són subvencionades per l’Estat amb grans quantitats de diners dels impostos dels ciutadans.
- Els amfiteatres constaven d’un subterrani on es trobaven els mecanismes que feien possible el funcionament de l’espectacle.	- Els edificis actuals no consten d’aquesta part.
- En l’època romana, en aquestes construccions hi trobàvem un gran tendal que cobria les cobria segons la meteorologia del moment	- Actualment algunes places de toros també consten de tendals mòbils o fixos amb la mateixa funció que els més antics.
- Per acabar, els edificis romans primerament eren construïts amb fusta, no obstant, van anar evolucionant al llarg dels anys fins que els construïren de pedra.	-  Avui en dia, les places són construïdes amb materials com pedra i elements semblants a aquesta, no obstant, també podem trobar-n’hi de portàtils, les quals poden desmuntar-se i muntar-se en els pobles i ciutats on no hi hagi plaça fixa.

Els jocs de l’amfiteatre, antigament i arreu els anys, com hem pogut comprovar tingueren un prestigi i un renom tan ampli que fins als nostres temps perduren algunes aficions. En el cas dels edificis, no són una excepció ja que, actualment els amfiteatres han evolucionat i podríem anomenar-los “places de toros” perquè comparteixen moltes característiques. La plaça de Las Ventas de Madrid n’és una, la qual la compararem amb l’amfiteatre de Nimes a França.

Totes dues construccions es tracten d’edificis situats en ciutats i èpoques completament diferents i que per tant, aparentment haurien de ser diferents en alguns aspectes com en la capacitat, estructura i àmbits relacionat amb l’edificació. No obstant, podem afirmar que en aquest cas, ens equivocaríem si ens guiéssim per les primeres impressions.

Per començar, l’amfiteatre francès tenia un diàmetre  de 69 per 38 metres i una capacitat per a 25000 persones, unes dades que comparades amb la plaça de toros de Madrid veiem que no són tant diferents com ho haurien de ser ja que, el diàmetre de l’arena consta de 61.5 metres i el carreró 2.2 metres, portant-se només 8 metres de desavantatge de l’amfiteatre de Nimes. Un altre aspecte a destacar i com és evident, la capacitat de l’amfiteatre francès també supera a l’actual plaça de toros amb 2 mil espectadors més, una xifra que considerem relativament petita.                                                                                                     

Per altra banda, i apartant la temàtica estructural ens centrem en la reputació i les influències tant de la plaça de Madrid com l’amfiteatre de Nimes. La plaça espanyola es considerada una de les millors del món gràcies  a la seva antiga tradició i alhora, pels grans torejadors que han sortit per la porta gran. En aquesta, se celebren curses en dies específics i festius que la identifica, com per exemple en la Feria de Sant Isidre. L’amfiteatre francès, actualment és considerat com un dels més ben conservats i, a conseqüència d’això, avui en dia  no només és un monument visitable per tothom, sinó que es realitzen diferents espectacles i la principal activitat que es du a terme són les curses de braus. Així doncs, podem veure una evolució de l’oci romà en un àmbit concret de les uenationes. Considerem el gladiador romà en front la fera com el torejador que ha d’abatre i executar al toro. El gladiador mostrant el seu poder davant l’animal taurí.

En conclusió, considerem un autèntic reflex de l’època romana que ens fa adonar-nos de la veritable influència i que el temps, de vegades, no esborra els orígens.



L’amfiteatre de Nimes al fons amb una estàtua d’un torejador reivindicant

l’espectacle



Els jocs de l’amfiteatre i el toreig

Fer la comparació del toreig amb l’oci de l’amfiteatre resulta molt complexa i alhora seria inexacta i equivocada ja que, aquests, són agrupats en “jocs de l’amfiteatre”, i que per tant, són de diferent temàtica: les munera, les naumachiae i les uenationes, que són les que s’hi aproximen més a la realitat del món dels toros.

La lluita de gladiadors era duta a terme pels gladiatores, els quals generalment eren  presoners de guerra, homes lliures sense recursos, etc. Destinats a lluitar en l’harena de l’amfiteatre. No obstant, aquests abans eren entrenats i ensenyats en escoles oficials i al mateix temps, eren classificats en les lluites segons amb les armes amb què apareixien: lluïen diferenta roba, amb unes armes i proteccions concretes i alguns d’aquests, tenien un rival concret. La seva funció era lluitar contra el competidor emprant diferents armes fins a guanyar-lo i matar-lo o bé, perdonar-li la vida, fets que estaven en mans dels espectadors. També, podia donar-se el cas de ser una lluita igualada i per tant, adjudicar-se vencedors els dos combatents.

Les naumàquies eren simulacres de batalles navals en les quals, també hi participaven gent amb pocs recursos i condemnats. Eren celebrats en llacs artificials o bé en l’amfiteatre, sent aquest omplert d’aigua.

I per una altra part hi trobem les uenationes, les quals són classificades en diferents modalitats i on hi trobem, els inicis de la cursa de toros.

En aquests espectacles s’hi celebraven exhibicions d’animals exòtics, combats a mort entre dos feres les quals eren estimulats pels encarregats per convertir l’espectacle més emocionant, també acrobàcies amb bèsties en les quals utilitzaven diferents malabars, condemnes humanes a ser devorat viu per la bèstia i  per últim, les lluites entre homes i els animals.

Arribat en aquest punt, podem adonar-nos de l’absència de les diferències entre tots dos espectacles i alhora, de tots els punts que comparteixen.             
Primerament, ens fixem que els horaris en què es celebraven són completament diferents: antigament es duia a terme al matí com a preludi de les lluites, mentre que actualment, la jornada taurina comença entre les cinc i les set de la tarda amb una duració de dos a tres hores. En l’antiga Roma servia per presentar la jornada de lluites i per començar a incitar al públic i actualment, l’horari respecta la sobretaula i celebra els espectacles en una franja destinada a gaudir només d’aquell espectacle.                                                                                                                   

Per altra banda,  ens adonem que després d’una evolució, l’últim fi d’aquests espectacles continuen sent els mateixos: sang i mort. En les uenationes, concretament en les lluites entre homes i feres, tenien l’únic fi de matar l’animal el mateix que avui en dia tenen les curses de toros.

Els protagonistes d’aquestes lluites segons l’època a què pertanyen els podem dividir. En la Roma antiga, hi trobem els gladiadors que s’enfrontaven contra els animals, i els caçadors, els quals algunes vegades eren acompanyats per gossos que els ajudaven a caçar i/o matar les bèsties. Aquests, per poder-se enfrentar en bones condicions i de forma preparada,  s’entrenaven en escoles especials i la seva formació depenia dels lanistes, els entrenadors. A més a més, tenien una manera de vestir-se molt concreta i arriscada: els gladiadors, es protegien amb un escut i cuirassa i s’armaven amb una espasa i una llança, mentre que els caçadors, es vestien només amb una túnica i utilitzaven les llances com a arma. Igualment, actualment també trobem dos tipus de torejadors: els que lluiten davant el toro a peu, i els que ho fan sobre el cavall. Aquests, per la seva seguretat, tenen a la seva disposició diferents escoles taurines les quals els hi ensenyen diferents tècniques per saber torejar l’animal. 


D’altra banda, i en contraposició dels antics gladiadors, la vestimenta dels torejadors manca d’armadures i escuts que protegeixen al torejador, no obstant, és més complerta i significativa. S’anomena “vestit de llums” i com el mateix nom diu, es caracteritzat per l’or, la plata i les lluentons que el composen i la calentor que produeix al cos. També, aquest està format per unes malles i uns pantalons, les sabatilles, amb la corresponent armadura de ferro que puja fins a l’entrecuix, amb la finalitat d’evitar les cornades, una jaqueta típica i per últim el capot.

Podem afirmar que tots dos espectacles tenen un mateix protocol en la lluita contra l’animal: l’home davant la fera mostrant la seva superioritat com avui en dia ho fa el torejador amb el capot i finalment el mata amb l’espasa o bé, el caçador a vegades amb un gos que ajuda a caçar la fera davant el torejador a cavall que també mesura la bravura amb l’animal fins matar-lo.                                                                            
Però, d’altra banda, situant-nos en les polèmiques d’avui en dia en les quals es discuteix si la cursa de braus és un art o no, estaríem davant un espectacle d’una mateixa temàtica però amb una concepte i interpretació diferent. Ara bé, com solament són opinions l’important és el que està oficialment reconegut i en aquest cas és el fi d’aquests espectacles, la mort, malgrat alguna excepció com és l’ indulteri.