Aquest espectacle i alhora, aquest edifici romà sorgí d’una adaptació de l’ hipòdrom grec a l’antiga Roma amb el principal objectiu de realitzar diversos espectacles, principalment carreres de carros.
Estructura
Ludi circenses al circ
Els ludi circenses eren els espectacles que tenien més acceptació a Roma i els que aixecaven un autèntic entusiasme entre els espectadors que assistien al circ. No obstant, aquests, que eren els més antics, consistien essencialment en les curses de cavall i de carros. Els carros podien ser de diverses classes: bigues, tirats per dos cavalls, trigues, per tres, quadrigues, per quatre; i més rarament per sis, vuit o deu.
Factiones
La cursa començava quan el magistrat que presidia els jocs deixava caure un mocador blanc a l’arena. Cada carro representava una factio; n’hi havia quatre, les quals a través de la vestimenta es diferenciaven per quatre colors: blanc, factio albata, verd, factio prasina, blau, factio veneta, i vermell, factio russata, que pagaven les despeses ocasionades pel manteniment dels cavalls i els carros, l’entrenament dels conductors, etc. Això ajudava al públic a identificar al seu equip i a fer apostes a la quadriga guanyadora.
Per altra banda, cada factio estava composta pels conductors dels carros, els aurigae, homes de quadra, ensinistradors, doctores i magistri¸ veterinaris, medici, reparadors, sarcinatores, guardes de quadra, conditores, abeuradors que eren encarregats de refrescar amb aigua els eixos dels carros i els cavalls i també els iubilatores, els seguidors que amb els seus crits animaven a la seva factio i als seus carros seguint-los a peu o a cavall.
Els aurigues
Els aurigues, que eren els conductors, eren persones d’origen humil, generalment esclaus o lliberts. No obstant, a pesar de l’extracció social, els aurigues eren els ídols del poble per la seva valentia. Aquests, calia que fossin destres en moviments cap endavant per a incitar els cavalls i cap endarrere per a frenar-los. Els cavalls i les eugues també eren protagonistes del joc ja que, cada animal tenia el seu nom i tot un historial de festes i proeses.
Aquests conductors sortien a la pista amb un casc al cap, un fuet, unes cintes cenyides a les cames i una túnica del color de l’equip que representaven. Duien les regnes lligades a la cintura que tallaven amb un punyal en cas d’accident, cosa força habitual perquè el gir al voltant de la meta s’havia de fer molt cenyit i sovint, els carros bolcaven. En aquest accident els aurigues podien morir a causa de la caiguda o en ser aixafats pels altres participants, un fet que consideraven molt honorable, més que morir en un llit.
N’és testimoni real d’aquest fet el contingut d’una inscripció d’un pedestal funerari trobat a Tarragona:
Monument funerari dedicat a un auriga
< Als déus Manes. Per a Eutíquet, auriga de vint-i-dos anys i servent benemèrit, han fet aquest monument Flavi Rufí i Semprònia Diòfanis. En aquest sepulcre descansen els ossos d’un auriga rude, però gens maldestre a subjectar les regnes amb les mans... Els fats cruels, però, envejaren els meus anys, fats als quals no vaig poder oposar les meves mans. No em fou concedit morir al mig de la glòria del circ ni que la multitud enfervorida deixés caure les seves llàgrimes per mi. Ans em consumiren a l’interior de les meves entranyes unes malalties que no van poder vèncer les mans dels metges. Viatger, si et plau, escampa flors damunt de la meva tomba. Tal vegada tu mateix em vas aplaudir quan jo era viu >.
VIL, 2, 4314
Per altra banda, si guanyaven obtenien molts privilegis i honors: si l’auriga era un esclau, amb freqüència rebia l’esperada llibertat. En general, aquests sortien de la seva condició humil i recaptaven grans fortunes gràcies a les primes que rebien dels magistrats, entre ells l’emperador, i de l’elevat salari que exigien els domini factionum amb el pretext de fitxar per una altra factio. A més a més, els aurigues més famosos els quals, havien obtingut la victòria més de mil cops eren anomenats miliarii i fins i tot, el seu nom era escrit en les acta diurna .
A més a més, els aurigues posseïen, a part de la seva perícia com a conductor de quàdrigues, fama de bruixots i d’experts enverinadors, uns coneixements que utilitzaven molts cops per vèncer al contrincant. La maledicció anomenada devotio era una fórmula a la que fins i tot se li afegia dibuixos i que invitava a les forces subterrànies a torturar o fins i tot matar a la persona indicada. Aquestes fórmules eren escrites en làmines de metall i/o plom i col·locades en una tomba sota la vigilància d’un mort ja que, d’aquesta manera augmentava l’ eficàcia de la maledicció.
Una de les làmines més importants prové de l’ Hadrumetum, Tuníssia, i fou trobava a la tomba d’un nen. Aquesta està gravada per les dos cares i en una d’elles podem llegir el següent text:Adiuro te demon qui/cunque es et demando ti/bi ex anc ora anc di/e ex oc mo-mento, ut equos / prasini et albi crucies / ocidas, et agitatore Cla/rum et Feliceet Primu/lum et Romanum ocidas / collida, neque spiritum illis / lerinquas; adiu-ro te / per eum qui te resoluit / temporibus deum pelagi/cum aerium Iaw Iasdaw / ooriw .. ahia.Aquest fragment vol dir: “ Et conjuro, demoni, siguis qui siguis i et demano des d’aquesta hora, des d’aquest dia, des d’aquest moment, que torturis i matis als cavalls dels verds i dels blancs i que facis xocar i matis als aurigues Claros, Félix, Primneu y Romano i no deixis ni l’esperit per a ells; et conjuro a través d’aquest que et va deslligar per sempre, el déu del mar i del cel”
A l’altra banda de la làmina trobem gravat un dimoni amb una cresta en forma de gallina sobre el seu cap. També, deduir que, amb la mà dreta sosté una espècie de got amb una nansa i amb l'esquerra una làmpada de peu o bé on encenser. A més a més, podem apreciar unes paraules com “Baitmo/Arbit/to” o “Antmo/ arait/to” que podrien ser paraules que formen part del conjur i d’altres darrere seu amb un significat desconegut. No obstant, sobre l’esquif podem llegir els noms de cavalls. Així doncs, fem referència a un clar significat de la inscripció: L’autor d’aquest conjur, pertanyent a la facció roja o blava, recorre a la màgia negra i als conjurs per vèncer i/o eliminar als aurigues i cavalls de la factio contrincant.
A la vegada d’utilitzar estratègies com la bruixeria o l’enverinament, els aurigues, per protegir-se d’aquesta maleficis recorrien freqüentment a tot tipus d’amulets com per exemple campanetes penjades del pit dels seus cavalls.
Funcionament
Abans del inici de la cursa es duia a terme una desfilada denominda pompa, en la qual, es manifestaven els costums més antics que presidien els sacrificis. Encapçalant aquesta desfilada hi trobàvem el magistrat que dirigia els jocs sobre un magnífic carruatge, amb una vestimenta típica de la gent més poderosa; una toga de color púrpura i una túnica amb palmes daurades brodades. Aquest anava precedit de joves romans a cavall o a peu, una processó d’estàtues fent homenatge als deus seguides de sacerdots i un grup de músics i ballarins combinant la dansa amb moviments burlescs. La desfilada s’iniciava en un punt concret de la ciutat passant per uns quants monuments emblemàtics i importants fins arribar al circ, on allí finalitzava l’espera dels espectadors i donava una volta a tota l’arena. Durant aquesta i com a signe de mal presagi, si algun cavall relliscava o es tocaven les regnes amb la mà esquerra, la cursa no podia ser celebrada.
La carrera estava a punt de començar i tot estava enllestit. A la part de les carceres s’hi trobava els compartiments de les quadrigues amb unes portes que s’obrien al mateix temps que el magistrat que presidia els jocs, llançava un mocador de color blanc a l’arena. Cada carrera consistia a donar set voltes a la pista al voltant de l’spina per totalitzar una distància de nou quilòmetres. Aquesta part del circ es convertia en el centre d’atenció de tot l’espectacle, ja que, contenia estàtues, altars i inclús un temple petit dedicat a Venus del Mar, la deessa patrona dels aurigues. Aquesta era realment important degut a que, els aurigues sempre cremaven encens en honor a aquesta deessa abans de començar una carrera, una acció que era considerada indispensable.
Els espectacles eren anunciats en cartells realitzats amb colors roig i negre que es distribuïen per tota la ciutat. A més a més, juntament amb les distribucions gratuïtes d’aliments, els jocs eren la manera més utilitzada per guanyar-se la simpatia popular.
En els intervals entre les carreres es llançaven missilia o sparsiones, regals que consistien en llaminadures, bosses amb menjar, paperetes per a la rifa d’un vaixell, una casa o una granja que podia servir de consol per les pèrdues en les apostes.
El públic només reaccionava pel triomf i per la derrota i no es deixava endur pels valors realment esportius com l’habilitat dels aurigues i la força dels cavalls. Per això, van sorgir crítiques en contra dels jocs circenses com a espectacle alienador de masses:
Pa i jocs de circ
< Aquest poble només desitja ansiós dues coses: pa i jocs de circ*>.
JUVENAL, 10, 80-81
D’aquesta manera, les carreres arribaren a ocupar tota una jornada, de tal manera que el circ fou on milers de persones passaven el dia. Per aquesta raó, el circ comptava amb botigues, restaurants, tabernes, cases d’apostes i prostíbuls.
Al finalitzar les carreres, els aurigues vencedors obtenien la glòria. Com que normalment eren esclaus, assolien la llibertat i podien arribar a ser milionaris perquè els premiaven amb una palma i una bossa d’or. Una clara evidència que ens mostra que, les curses, l’espectacle preferit dels romans, movia molts diners gràcies a les quantioses apostes i els premis.
El circ era un edifici de planta rectangular que feia una corba en un dels extrems. Aquest constava de diverses i diferents parts:
Primerament l’arena1, que era la pista central. També, disposava d’un mur vertebral, l’spina2 d’uns 214 metres de longitud i de poca alçària que separava l’arena en dues parts. Damunt d’aquesta hi solia haver obeliscs, alguns dels quals procedien d’Egipte, també estàtues de divinitats, on no hi faltava la de la Dea Cíbele per la seva representació a la terra fèrtil, les coves, les muntanyes, les fortaleses, la natura i sobre tot, als animals i set ous grossos de fusta que servien per assenyalar les set voltes que calia fer en cada carrera,o bé, set dofins esculpits que podien fer una funció semblant.
A cada extrem de l’spina hi trobem les metae3, unes columnes còniques al voltant les quals els carros havien de fer les voltes.
Davant d’una d’elles trobem les carceres4, cotxeres on els carros i els seus conductors esperaven el moment de col·locar-se a la línia blanca de sortida.
I per últim les cavea5, grades normalment de tres pisos i on tots els espectadors tenien localitats i les autoritats seien a les tribunes6, que estaven situades dalt de les graderies. Els espectadors, hi accedien per unes portes anomenades vomitoria i rematades per un porticus, una part que estava coberta. El conjunt reposava sobre uns murs gruixuts d’argamassa recoberts amb totxos, obert en arcades i adornat amb columnes i escultures. A la planta baixa un gran nombre de portes permetia entrar-hi i sortir-ne amb gran rapidesa
Ludi circenses al circ
Els ludi circenses eren els espectacles que tenien més acceptació a Roma i els que aixecaven un autèntic entusiasme entre els espectadors que assistien al circ. No obstant, aquests, que eren els més antics, consistien essencialment en les curses de cavall i de carros. Els carros podien ser de diverses classes: bigues, tirats per dos cavalls, trigues, per tres, quadrigues, per quatre; i més rarament per sis, vuit o deu.
Factiones
La cursa començava quan el magistrat que presidia els jocs deixava caure un mocador blanc a l’arena. Cada carro representava una factio; n’hi havia quatre, les quals a través de la vestimenta es diferenciaven per quatre colors: blanc, factio albata, verd, factio prasina, blau, factio veneta, i vermell, factio russata, que pagaven les despeses ocasionades pel manteniment dels cavalls i els carros, l’entrenament dels conductors, etc. Això ajudava al públic a identificar al seu equip i a fer apostes a la quadriga guanyadora.
Per altra banda, cada factio estava composta pels conductors dels carros, els aurigae, homes de quadra, ensinistradors, doctores i magistri¸ veterinaris, medici, reparadors, sarcinatores, guardes de quadra, conditores, abeuradors que eren encarregats de refrescar amb aigua els eixos dels carros i els cavalls i també els iubilatores, els seguidors que amb els seus crits animaven a la seva factio i als seus carros seguint-los a peu o a cavall.
Els aurigues
Els aurigues, que eren els conductors, eren persones d’origen humil, generalment esclaus o lliberts. No obstant, a pesar de l’extracció social, els aurigues eren els ídols del poble per la seva valentia. Aquests, calia que fossin destres en moviments cap endavant per a incitar els cavalls i cap endarrere per a frenar-los. Els cavalls i les eugues també eren protagonistes del joc ja que, cada animal tenia el seu nom i tot un historial de festes i proeses.
Aquests conductors sortien a la pista amb un casc al cap, un fuet, unes cintes cenyides a les cames i una túnica del color de l’equip que representaven. Duien les regnes lligades a la cintura que tallaven amb un punyal en cas d’accident, cosa força habitual perquè el gir al voltant de la meta s’havia de fer molt cenyit i sovint, els carros bolcaven. En aquest accident els aurigues podien morir a causa de la caiguda o en ser aixafats pels altres participants, un fet que consideraven molt honorable, més que morir en un llit.
N’és testimoni real d’aquest fet el contingut d’una inscripció d’un pedestal funerari trobat a Tarragona:
Monument funerari dedicat a un auriga
< Als déus Manes. Per a Eutíquet, auriga de vint-i-dos anys i servent benemèrit, han fet aquest monument Flavi Rufí i Semprònia Diòfanis. En aquest sepulcre descansen els ossos d’un auriga rude, però gens maldestre a subjectar les regnes amb les mans... Els fats cruels, però, envejaren els meus anys, fats als quals no vaig poder oposar les meves mans. No em fou concedit morir al mig de la glòria del circ ni que la multitud enfervorida deixés caure les seves llàgrimes per mi. Ans em consumiren a l’interior de les meves entranyes unes malalties que no van poder vèncer les mans dels metges. Viatger, si et plau, escampa flors damunt de la meva tomba. Tal vegada tu mateix em vas aplaudir quan jo era viu >.
VIL, 2, 4314
 |
| Aurigues dels factiones : verd, vermell, blanc i blau. Mosaic de finals s. II-inicis del III d.C., pertanyent al Museo Nazionale Romano (Palazzo Massimo alle Terme), Roma. |
Per altra banda, si guanyaven obtenien molts privilegis i honors: si l’auriga era un esclau, amb freqüència rebia l’esperada llibertat. En general, aquests sortien de la seva condició humil i recaptaven grans fortunes gràcies a les primes que rebien dels magistrats, entre ells l’emperador, i de l’elevat salari que exigien els domini factionum amb el pretext de fitxar per una altra factio. A més a més, els aurigues més famosos els quals, havien obtingut la victòria més de mil cops eren anomenats miliarii i fins i tot, el seu nom era escrit en les acta diurna .
A més a més, els aurigues posseïen, a part de la seva perícia com a conductor de quàdrigues, fama de bruixots i d’experts enverinadors, uns coneixements que utilitzaven molts cops per vèncer al contrincant. La maledicció anomenada devotio era una fórmula a la que fins i tot se li afegia dibuixos i que invitava a les forces subterrànies a torturar o fins i tot matar a la persona indicada. Aquestes fórmules eren escrites en làmines de metall i/o plom i col·locades en una tomba sota la vigilància d’un mort ja que, d’aquesta manera augmentava l’ eficàcia de la maledicció.
Una de les làmines més importants prové de l’ Hadrumetum, Tuníssia, i fou trobava a la tomba d’un nen. Aquesta està gravada per les dos cares i en una d’elles podem llegir el següent text:Adiuro te demon qui/cunque es et demando ti/bi ex anc ora anc di/e ex oc mo-mento, ut equos / prasini et albi crucies / ocidas, et agitatore Cla/rum et Feliceet Primu/lum et Romanum ocidas / collida, neque spiritum illis / lerinquas; adiu-ro te / per eum qui te resoluit / temporibus deum pelagi/cum aerium Iaw Iasdaw / ooriw .. ahia.Aquest fragment vol dir: “ Et conjuro, demoni, siguis qui siguis i et demano des d’aquesta hora, des d’aquest dia, des d’aquest moment, que torturis i matis als cavalls dels verds i dels blancs i que facis xocar i matis als aurigues Claros, Félix, Primneu y Romano i no deixis ni l’esperit per a ells; et conjuro a través d’aquest que et va deslligar per sempre, el déu del mar i del cel”
A l’altra banda de la làmina trobem gravat un dimoni amb una cresta en forma de gallina sobre el seu cap. També, deduir que, amb la mà dreta sosté una espècie de got amb una nansa i amb l'esquerra una làmpada de peu o bé on encenser. A més a més, podem apreciar unes paraules com “Baitmo/Arbit/to” o “Antmo/ arait/to” que podrien ser paraules que formen part del conjur i d’altres darrere seu amb un significat desconegut. No obstant, sobre l’esquif podem llegir els noms de cavalls. Així doncs, fem referència a un clar significat de la inscripció: L’autor d’aquest conjur, pertanyent a la facció roja o blava, recorre a la màgia negra i als conjurs per vèncer i/o eliminar als aurigues i cavalls de la factio contrincant.
A la vegada d’utilitzar estratègies com la bruixeria o l’enverinament, els aurigues, per protegir-se d’aquesta maleficis recorrien freqüentment a tot tipus d’amulets com per exemple campanetes penjades del pit dels seus cavalls.
 |
| La representació de la tabellae defixionum |
Funcionament
Abans del inici de la cursa es duia a terme una desfilada denominda pompa, en la qual, es manifestaven els costums més antics que presidien els sacrificis. Encapçalant aquesta desfilada hi trobàvem el magistrat que dirigia els jocs sobre un magnífic carruatge, amb una vestimenta típica de la gent més poderosa; una toga de color púrpura i una túnica amb palmes daurades brodades. Aquest anava precedit de joves romans a cavall o a peu, una processó d’estàtues fent homenatge als deus seguides de sacerdots i un grup de músics i ballarins combinant la dansa amb moviments burlescs. La desfilada s’iniciava en un punt concret de la ciutat passant per uns quants monuments emblemàtics i importants fins arribar al circ, on allí finalitzava l’espera dels espectadors i donava una volta a tota l’arena. Durant aquesta i com a signe de mal presagi, si algun cavall relliscava o es tocaven les regnes amb la mà esquerra, la cursa no podia ser celebrada.
La carrera estava a punt de començar i tot estava enllestit. A la part de les carceres s’hi trobava els compartiments de les quadrigues amb unes portes que s’obrien al mateix temps que el magistrat que presidia els jocs, llançava un mocador de color blanc a l’arena. Cada carrera consistia a donar set voltes a la pista al voltant de l’spina per totalitzar una distància de nou quilòmetres. Aquesta part del circ es convertia en el centre d’atenció de tot l’espectacle, ja que, contenia estàtues, altars i inclús un temple petit dedicat a Venus del Mar, la deessa patrona dels aurigues. Aquesta era realment important degut a que, els aurigues sempre cremaven encens en honor a aquesta deessa abans de començar una carrera, una acció que era considerada indispensable.
Els espectacles eren anunciats en cartells realitzats amb colors roig i negre que es distribuïen per tota la ciutat. A més a més, juntament amb les distribucions gratuïtes d’aliments, els jocs eren la manera més utilitzada per guanyar-se la simpatia popular.
En els intervals entre les carreres es llançaven missilia o sparsiones, regals que consistien en llaminadures, bosses amb menjar, paperetes per a la rifa d’un vaixell, una casa o una granja que podia servir de consol per les pèrdues en les apostes.
El públic només reaccionava pel triomf i per la derrota i no es deixava endur pels valors realment esportius com l’habilitat dels aurigues i la força dels cavalls. Per això, van sorgir crítiques en contra dels jocs circenses com a espectacle alienador de masses:
Pa i jocs de circ
< Aquest poble només desitja ansiós dues coses: pa i jocs de circ*>.
JUVENAL, 10, 80-81
D’aquesta manera, les carreres arribaren a ocupar tota una jornada, de tal manera que el circ fou on milers de persones passaven el dia. Per aquesta raó, el circ comptava amb botigues, restaurants, tabernes, cases d’apostes i prostíbuls.
Al finalitzar les carreres, els aurigues vencedors obtenien la glòria. Com que normalment eren esclaus, assolien la llibertat i podien arribar a ser milionaris perquè els premiaven amb una palma i una bossa d’or. Una clara evidència que ens mostra que, les curses, l’espectacle preferit dels romans, movia molts diners gràcies a les quantioses apostes i els premis.
 |
Quadriga de l’auriga Marcianus pertanyent a la factio veneta. És un mosaic on ens mostra que aquest personatge fou vencedor de la carrera ja que, podem veure la palma en la seva mà. |
Ciutats
Les restes arqueològiques d’aquest tipus de construccions són molt escasses, ja que al tractar-se de construccions generalment molt extenses en superfície, habitualment aquests solars han estat reedificats, perdent així la seva estructura general. No obstant, per fortuna, a la nostra terra podem trobar-n’hi algun ben conservat com el circ romà Tàrraco o ja més lluny i fora del país, el circ màxim a Roma, el més gran de tots.
El circ de Tàrraco va ser construït a finals del segle I dC sota el mandat de l’emperador romà Domicià.
L’edifici constava de 325 metres de llarg i entre 100 i 115 d'ample i uns 297 metres de llarg i entre 67 i 77 d’amplada en l’arena, alhora que tenia una capacitat per 25.000 espectadors. No obstant, la importància d’aquesta construcció no radica solament en els aspectes arquitectònics, sinó en la importància del lloc on fou ubicada: dins les muralles al costat del fòrum, separant així, la ciutat imperial amb els barris comercials o residencials, fet poc freqüent a causa de les dimensions dels circs. D’aquesta manera, el seu funcionament va persistir fins el segle V, temps en què part d’aquesta construcció es destinà a altres espais i funcions.
I per últim el Circ Màxim de Roma, que fou el principal circ romà alhora que també és el més embellit. En un principi era una simple pista destinada a les carreres de carros, no obstant, a causa de la manca d’unes graderies els espectadors havien de presenciar les carreres de peu. D’aquesta manera, gràcies a les ampliacions i remodelacions d’emperadors com August i Neró, el llarg de l’arena del circ era de 621 metres i per 118 metres d’ample i amb una capacitat per a 200.000 persones, convertint-se així en el més gran i espectacular de tot l’Imperi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada