Circ

Aquest espectacle i alhora, aquest edifici romà sorgí d’una adaptació de l’ hipòdrom grec a l’antiga Roma amb el principal objectiu de realitzar diversos espectacles, principalment carreres de carros.

Estructura

El circ era un edifici de planta rectangular que feia una corba en un dels extrems. Aquest constava de diverses i diferents parts:

Primerament l’arena¹, que era la pista central. També, disposava d’un mur vertebral, l’spina² d’uns 214 metres de longitud i de poca alçària que separava l’arena en dues parts. Damunt d’aquesta hi solia haver obeliscs, alguns dels quals procedien d’Egipte, també estàtues de divinitats, on no hi faltava la de la Dea Cíbele per la seva representació a la terra fèrtil, les coves, les muntanyes, les fortaleses, la natura i sobre tot, als animals i set ous grossos de fusta que servien per assenyalar les set voltes que calia fer en cada carrera,o bé, set dofins esculpits que podien fer una funció semblant.

A cada extrem de l’spina hi trobem les metae³, unes columnes còniques al voltant les quals els carros havien de fer les voltes.

Davant d’una d’elles trobem les carceres⁴, cotxeres on els carros i els seus conductors esperaven el moment de col·locar-se a la línia blanca de sortida.

I per últim les cavea⁵, grades normalment de tres pisos i on tots els espectadors tenien localitats i les autoritats seien a les tribunes⁶, que estaven situades dalt de les graderies. Els espectadors, hi accedien per unes portes anomenades vomitoria i rematades per un porticus, una part que estava coberta. El conjunt reposava sobre uns murs gruixuts d’argamassa recoberts amb totxos, obert en arcades i adornat amb columnes i escultures. A la planta baixa un gran nombre de portes permetia entrar-hi i sortir-ne amb gran rapidesa

Ludi circenses al circ


Els ludi circenses eren els espectacles que tenien més acceptació a Roma i els que aixecaven un autèntic entusiasme entre els espectadors que assistien al circ. No obstant, aquests, que eren els més antics, consistien essencialment en les curses de cavall i de carros. Els carros podien ser de diverses classes: bigues, tirats per dos cavalls, trigues, per tres, quadrigues, per quatre; i més rarament per sis, vuit o deu.
Factiones
La cursa començava quan el magistrat que presidia els jocs deixava caure un mocador blanc a l’arena. Cada carro representava una factio; n’hi havia quatre, les quals a través de la vestimenta es diferenciaven per quatre colors: blanc, factio albata, verd, factio prasina, blau, factio veneta, i vermell, factio russata, que pagaven les despeses ocasionades pel manteniment dels cavalls i els carros, l’entrenament dels conductors, etc. Això ajudava al públic a identificar al seu equip i a fer apostes a la quadriga guanyadora.


Per altra banda, cada factio estava composta pels conductors dels carros, els aurigae, homes de quadra, ensinistradors, doctores i magistri¸ veterinaris, medici, reparadors, sarcinatores, guardes de quadra, conditores, abeuradors que eren encarregats de refrescar amb aigua els eixos dels carros i els cavalls i també els iubilatores, els seguidors que amb els seus crits animaven a la seva factio i als seus carros seguint-los a peu o a cavall.






Els aurigues


Els aurigues, que eren els conductors, eren persones d’origen humil, generalment esclaus o lliberts. No obstant, a pesar de l’extracció social, els aurigues eren els ídols del poble per la seva valentia. Aquests, calia que fossin destres en moviments cap endavant per a incitar els cavalls i cap endarrere per a frenar-los. Els cavalls i les eugues també eren protagonistes del joc ja que, cada animal tenia el seu nom i tot un historial de festes i proeses.
Aquests conductors sortien a la pista amb un casc al cap, un fuet, unes cintes cenyides a les cames i una túnica del color de l’equip que representaven. Duien les regnes lligades a la cintura que tallaven amb un punyal en cas d’accident, cosa força habitual perquè el gir al voltant de la meta s’havia de fer molt cenyit i sovint, els carros bolcaven. En aquest accident els aurigues podien morir a causa de la caiguda o en ser aixafats pels altres participants, un fet que consideraven molt honorable, més que morir en un llit.


N’és testimoni real d’aquest fet el contingut d’una inscripció d’un pedestal funerari trobat a Tarragona:


Monument funerari dedicat a un auriga
< Als déus Manes. Per a Eutíquet, auriga de vint-i-dos anys i servent benemèrit, han fet aquest monument Flavi Rufí i Semprònia Diòfanis. En aquest sepulcre descansen els ossos d’un auriga rude, però gens maldestre a subjectar les regnes amb les mans... Els fats cruels, però, envejaren els meus anys, fats als quals no vaig poder oposar les meves mans. No em fou concedit morir al mig de la glòria del circ ni que la multitud enfervorida deixés caure les seves llàgrimes per mi. Ans em consumiren a l’interior de les meves entranyes unes malalties que no van poder vèncer les mans dels metges. Viatger, si et plau, escampa flors damunt de la meva tomba. Tal vegada tu mateix em vas aplaudir quan jo era viu >.



VIL, 2, 4314

Aurigues dels factiones : verd, vermell, blanc i blau. Mosaic de finals s. II-inicis del III d.C., pertanyent al Museo Nazionale Romano (Palazzo Massimo alle Terme), Roma.

Per altra banda, si guanyaven obtenien molts privilegis i honors: si l’auriga era un esclau, amb freqüència rebia l’esperada llibertat. En general, aquests sortien de la seva condició humil i recaptaven grans fortunes gràcies a les primes que rebien dels magistrats, entre ells l’emperador, i de l’elevat salari que exigien els domini factionum amb el pretext de fitxar per una altra factio. A més a més, els aurigues més famosos els quals, havien obtingut la victòria més de mil cops eren anomenats miliarii i fins i tot, el seu nom era escrit en les acta diurna .
A més a més, els aurigues posseïen, a part de la seva perícia com a conductor de quàdrigues, fama de bruixots i d’experts enverinadors, uns coneixements que utilitzaven molts cops per vèncer al contrincant. La maledicció anomenada devotio era una fórmula a la que fins i tot se li afegia dibuixos i que invitava a les forces subterrànies a torturar o fins i tot matar a la persona indicada. Aquestes fórmules eren escrites en làmines de metall i/o plom i col·locades en una tomba sota la vigilància d’un mort ja que, d’aquesta manera augmentava l’ eficàcia de la maledicció.


Una de les làmines més importants prové de l’ Hadrumetum, Tuníssia, i fou trobava a la tomba d’un nen. Aquesta està gravada per les dos cares i en una d’elles podem llegir el següent text:Adiuro te demon qui/cunque es et demando ti/bi ex anc ora anc di/e ex oc mo-mento, ut equos / prasini et albi crucies / ocidas, et agitatore Cla/rum et Feliceet Primu/lum et Romanum ocidas / collida, neque spiritum illis / lerinquas; adiu-ro te / per eum qui te resoluit / temporibus deum pelagi/cum aerium Iaw Iasdaw / ooriw .. ahia.Aquest fragment vol dir: “ Et conjuro, demoni, siguis qui siguis i et demano des d’aquesta hora, des d’aquest dia, des d’aquest moment, que torturis i matis als cavalls dels verds i dels blancs i que facis xocar i matis als aurigues Claros, Félix, Primneu y Romano i no deixis ni l’esperit per a ells; et conjuro a través d’aquest que et va deslligar per sempre, el déu del mar i del cel”
A l’altra banda de la làmina trobem gravat un dimoni amb una cresta en forma de gallina sobre el seu cap. També, deduir que, amb la mà dreta sosté una espècie de got amb una nansa i amb l'esquerra una làmpada de peu o bé on encenser. A més a més, podem apreciar unes paraules com “Baitmo/Arbit/to” o “Antmo/ arait/to” que podrien ser paraules que formen part del conjur i d’altres darrere seu amb un significat desconegut. No obstant, sobre l’esquif podem llegir els noms de cavalls. Així doncs, fem referència a un clar significat de la inscripció: L’autor d’aquest conjur, pertanyent a la facció roja o blava, recorre a la màgia negra i als conjurs per vèncer i/o eliminar als aurigues i cavalls de la factio contrincant.
A la vegada d’utilitzar estratègies com la bruixeria o l’enverinament, els aurigues, per protegir-se d’aquesta maleficis recorrien freqüentment a tot tipus d’amulets com per exemple campanetes penjades del pit dels seus cavalls.

La representació de la tabellae defixionum

Funcionament


Abans del inici de la cursa es duia a terme una desfilada denominda pompa, en la qual, es manifestaven els costums més antics que presidien els sacrificis. Encapçalant aquesta desfilada hi trobàvem el magistrat que dirigia els jocs sobre un magnífic carruatge, amb una vestimenta típica de la gent més poderosa; una toga de color púrpura i una túnica amb palmes daurades brodades. Aquest anava precedit de joves romans a cavall o a peu, una processó d’estàtues fent homenatge als deus seguides de sacerdots i un grup de músics i ballarins combinant la dansa amb moviments burlescs. La desfilada s’iniciava en un punt concret de la ciutat passant per uns quants monuments emblemàtics i importants fins arribar al circ, on allí finalitzava l’espera dels espectadors i donava una volta a tota l’arena. Durant aquesta i com a signe de mal presagi, si algun cavall relliscava o es tocaven les regnes amb la mà esquerra, la cursa no podia ser celebrada.


La carrera estava a punt de començar i tot estava enllestit. A la part de les carceres s’hi trobava els compartiments de les quadrigues amb unes portes que s’obrien al mateix temps que el magistrat que presidia els jocs, llançava un mocador de color blanc a l’arena. Cada carrera consistia a donar set voltes a la pista al voltant de l’spina per totalitzar una distància de nou quilòmetres. Aquesta part del circ es convertia en el centre d’atenció de tot l’espectacle, ja que, contenia estàtues, altars i inclús un temple petit dedicat a Venus del Mar, la deessa patrona dels aurigues. Aquesta era realment important degut a que, els aurigues sempre cremaven encens en honor a aquesta deessa abans de començar una carrera, una acció que era considerada indispensable.


Els espectacles eren anunciats en cartells realitzats amb colors roig i negre que es distribuïen per tota la ciutat. A més a més, juntament amb les distribucions gratuïtes d’aliments, els jocs eren la manera més utilitzada per guanyar-se la simpatia popular.


En els intervals entre les carreres es llançaven missilia o sparsiones, regals que consistien en llaminadures, bosses amb menjar, paperetes per a la rifa d’un vaixell, una casa o una granja que podia servir de consol per les pèrdues en les apostes.


El públic només reaccionava pel triomf i per la derrota i no es deixava endur pels valors realment esportius com l’habilitat dels aurigues i la força dels cavalls. Per això, van sorgir crítiques en contra dels jocs circenses com a espectacle alienador de masses:


Pa i jocs de circ


< Aquest poble només desitja ansiós dues coses: pa i jocs de circ*>.


JUVENAL, 10, 80-81


D’aquesta manera, les carreres arribaren a ocupar tota una jornada, de tal manera que el circ fou on milers de persones passaven el dia. Per aquesta raó, el circ comptava amb botigues, restaurants, tabernes, cases d’apostes i prostíbuls.


Al finalitzar les carreres, els aurigues vencedors obtenien la glòria. Com que normalment eren esclaus, assolien la llibertat i podien arribar a ser milionaris perquè els premiaven amb una palma i una bossa d’or. Una clara evidència que ens mostra que, les curses, l’espectacle preferit dels romans, movia molts diners gràcies a les quantioses apostes i els premis.

Quadriga de l’auriga Marcianus pertanyent a la factio veneta. És un mosaic on ens mostra que aquest personatge fou vencedor de la carrera ja que, podem veure la palma en la seva mà.

Ciutats

Les restes arqueològiques d’aquest tipus de construccions són molt escasses, ja que al tractar-se de construccions generalment molt extenses en superfície, habitualment aquests solars han estat reedificats, perdent així la seva estructura general. No obstant, per fortuna, a la nostra terra podem trobar-n’hi algun ben conservat com el circ romà Tàrraco o ja més lluny i fora del país, el circ màxim a Roma, el més gran de tots.

El circ de Tàrraco va ser construït a finals del segle I dC sota el mandat de l’emperador romà Domicià.

L’edifici constava de 325 metres de llarg i entre 100 i 115 d'ample i uns 297 metres de llarg i entre 67 i 77 d’amplada en l’arena, alhora que tenia una capacitat per 25.000 espectadors. No obstant, la importància d’aquesta construcció no radica solament en els aspectes arquitectònics, sinó en la importància del lloc on fou ubicada: dins les muralles al costat del fòrum, separant així, la ciutat imperial amb els barris comercials o residencials, fet poc freqüent a causa de les dimensions dels circs. D’aquesta manera, el seu funcionament va persistir fins el segle V, temps en què part d’aquesta construcció es destinà a altres espais i funcions.

I per últim el Circ Màxim de Roma, que fou el principal circ romà alhora que també és el més embellit. En un principi era una simple pista destinada a les carreres de carros, no obstant, a causa de la manca d’unes graderies els espectadors havien de presenciar les carreres de peu. D’aquesta manera, gràcies a les ampliacions i remodelacions d’emperadors com August i Neró, el llarg de l’arena  del circ era de 621 metres i per 118 metres d’ample i amb una  capacitat per a 200.000 persones, convertint-se així en el més gran i espectacular de tot l’Imperi.

La Fórmula 1

La Fórmula 1, anomenada també  “la màxima categoria de l’automobilisme” es remunta l’any 1950, any en el que participaren els primers equips llegendaris com Ferrari, Alfa Romeu i Maserati. Actualment és considerada la competència automobilística internacional més popular, no obstant, les nacions esportives no el reconeixen com un esport.

En les empreses dominants d’aquest món hi trobem la Federació Internacional de l’Automobilisme (FIA), que és l’òrgan de govern encarregat de l’organització d’events automobilístics com el Gran Premi, que és com s’anomena a cada carrera, i el Campionat Mundial de Fórmula 1, la competició que les agrupa.

L'estructura dels circuits

La gran majoria dels circuits de carreres on es celebren aquests Gran Premis són permanents, és a dir, pistes especialment preparades i aïllades a la resta de l’entorn o bé, circuits urbans també ben condicionats però que habitualment tenen altres usos i s’hi troben dins les ciutats i voltants. Tot i així, com ja és racional, tant els permanents com els circuits mòbils han de complir unes garanties de seguretat i idoneïtat per la competició com superfícies àmplies, rectes, revolts difícils i asfalt llis, sempre depenent de l’antiguitat i de la complexitat del circuit. Alhora, ha d’haver-hi espai suficient per més de 50.000 espectadors, unes sortides d’emergència d’una mesura més gran de l’habitual i la longitud del recorregut ha de ser entre 3,2 km i 8 km.

El pilot

Per exigències de “l’esport”  la majoria dels pilots de Fórmula 1 són atletes d'alt nivell amb una gran condició física ja que requereixen molta resistència. Així doncs, per suportar els laterals, els pilots han de tenir una bona musculatura del coll a la mateixa vegada que, per garantir la seva seguretat els músculs de l'avantbraç, de les mans i de les cames han de ser resistents però sense excedir-se en el volum, fet que és garantit per la tècnica de l’ « stretching ».

Per altra banda, un dels aspectes més importants de la Fórmula 1 és la indumentària de pilot; la roba anomenada granota és confeccionada amb un material especial per garantir una seguretat, alhora que els colors d’aquesta varien segons a l’escuderia a la que pertanyen. 

Els vestits dels pilots estan fabricats amb múltiples capes d’una tela especial plàstica. A la vegada, inclou una mena de respiradors perquè la suor es pugui evaporar, alhora que han de ser el més lleugers possible i còmodes per facilitar la conducció. A més a més, en els vestits es destaquen unes ombreres que són dissenyades perquè en cas d’accident, les complicacions i les lesions siguin mínimes. El casc, que protegeix al pilot dels forts impactes i les botes completen l’uniforme i ofereixen la millor defensa davant un possible risc de foc.

Els pilots són seguits per un equip mèdic a cada escuderia. Aquests han de conservar el seu pes i la forma cuidant la dieta. A la mateixa vegada, han de cuidar la seva condició física mitjançant entrenaments i tenint cura de la seva salut, evitant la fatiga i els alts i baixos. Per què el treball no sigui tant dur i perquè el cúmul de carreres no perjudiqui els pilots, alguns d’ells i cada vegada més recorren al dopatge, és a dir, al consum de qualsevol substància externa a l’organisme en quantitats normals o per una via no comuna amb la sola intenció d'augmentar d'un mode artificial el seu rendiment en la competició. Per aquesta raó i per evitar avantatges d’unes escuderies i/o pilots sobre unes altres la  FIA posa en marxa a nivell internacional controls antidopatge per a tots els seus campionats, a un ritme determinat que els duen a terme en quatre a sis pilots per cursa aproximadament.

Escuderies

En la Fórmula 1 les diferents combinacions entre pilot i motor es considera una escuderia. Aquesta és l’encarregada de proporcionar a l’equip tècnic d’aquest cotxe nova tecnologia perquè l’automòbil sigui competitiu i pugui guanyar els Grans Premis. D’aquesta manera, l’escuderia acumula punts i té l’opció de guanyar l’anomena’t Campionat de constructors. Per fer possible aquest fet, a més d’utilitzar la tecnologia també té un cos tècnic encarregat de supervisar el cotxe i realitzar una sèrie de canvis quan aquests fan una parada a els boxes en un Gran Premi, parades que els cotxes duen a terme aquestes parades per ficar gasolina i canviar pneumàtics, per arreglar alerons davanters i posteriors i a vegades, per reemplaçar la peça davantera del morro del vehicle. Les persones responsables de l’equip i les encarregades d’ocupar les posicions correctes s’anomenen mecànics i entre ells trobem:

§        El "Lollipop Man", l’encarregat de comunicar al pilot el progrés de les operacions tècniques en curs,

§        Els quatre "tècnics de pneumàtics"  que es disposen al voltant del vehicle amb la funció emprar una clau pneumàtica per retirar l'assegurança de les rodes,

§        Els vuit tècnics encarregats específicament del canvi de pneumàtics,

§        El tècnic de combustible,

§        Els “jack men”, dos tècnics encarregats d'utilitzar gats per aixecar el vehicle i permetre el canvi de pneumàtics,

§        El tècnic d'extinció d'incendis que supervisa que l’operació de proveïment es desenvolupi d'una manera normal

§        I per últim l’ “starter man”, preparat per utilitzar un arrencador elèctric per si el pilot cala el motor durant la parada.

Grans Premis

Cada any aquest conjunt de carreres s’organitzen els caps de setmana a diferents punts del món. El divendres és el dia en què, durant els dos entrenaments lliures, els pilots proven i adapten el seu cotxe al circuit escollint a la vegada, la pertinent elecció de pneumàtics adequats a la carrera. Aquests poden ser durs, mitjans, tous, super-tous, intermitjos, de pluja o bé de pluja extrema.

El primer entrenament es realitza a les 10 del matí i el segon a les 2 del migdia amb una duració d’una hora i mitja cadascun. El dissabte es realitza una altra sessió d’entrenaments de la mateixa duració que el divendres i, a continuació, es corre la sessió de qualificació. 

Les qualificacions consten de tres sessions, de vint, de quinze i deu minuts respectivament. En la primera, les cinc últimes posicions ja no participen en la segona sessió, a la vegada que, en la segona sessió queden eliminats els cinc últims monoplaces. D’aquesta manera, resten deu cotxes que en la tercera ronda fan el possible per guanyar la pole position* i sortir davant en la carrera del dia següent. 

Mitja hora abans de efectuar la sortida, els monoplaces s’han de col·locar a la sortida. Aleshores, aquests han de donar una volta de d’escalfament en què avaluen la frenada del cotxe, tracten de mantenir els pneumàtics calents fent ziga-zaga i escalfant els frens frenant en plena recta. 

Els horaris de cada sessió poden variar d’un premi a un altre entre mitja hora i una hora de diferència depenent de la zona horària on són retransmesos.

Funcionament

Abans d’iniciar la carrera, els pilots realitzen la denominada “volta d’escalfament” on demostren que el cotxe pot arrancar per ell mateix i aprofiten per escalfar motors, frens i pneumàtics. Seguidament, els vehicles es col·loquen al punt de sortida, concretament a la posició determinada durant la qualificació. Quan passa això, el cap de la carrera  activa el procediment del inici de carrera que consisteix en encendre 5 llums vermelles en intervals d’un segon. Un cop aquestes són enceses, s’apaguen i la carrera es dóna per iniciada a partir del moment en què els pilots comencen a moure els seus bòlids*. En cas de problema tècnic en algun dels vehicles, el pilot corresponent aixecarà i mourà les mans, d’aquesta manera, el procés de sortida serà avortat i els corredors efectuaran una segona volta d’escalfament, reduint la distància de la carrera del Gran Premi en una volta menys. En cas d’haver-hi una altre problema, es pot repetir de manera successiva.

La distància recorreguda pels pilots serà igual a la menor quantitat de voltes que no superi 350 quilòmetres en un màxim de dos hores. Alhora, es donarà una recompensa a aquells pilots que creuin la meta després de fer la última volta en les 8 primeres posicions. Aquests punts seran determinants cara la posició final del Campionat Mundial de Pilots de Formula 1 on solament pot haver-hi un únic guanyador, amb una segona i tercera posició en el podi i un proporcionament de diners a la escuderia del pilot pel seu monoplaça. 

Sortida dels monoplaces en una carrera d’un Gran Premi.

Normativa

La Fórmula 1 disposa d’un reglament elaborat per la FIA. Aquest està dividit en dos parts principals: la Technical Regulations, referida a les condicions tècniques dels monoplaces i  la Sporting Regulations, centrada en les condicions en què s’han de desenvolupar els events, que inclou la puntuació i la penalització.                                                                                                       Sumant-li a això, sempre s’ha de comptar amb les prescripcions generals de l’òrgan majoritari de l’automobilisme.  

Amb el pas del temps tot sofreix canvis i la puntuació pels pilots i els equips ha anat variant, conservant el guardó per les primeres posicions que no pels últims, tot i que els anys 1950 i 1959, que també puntuaven el pilot que registrés la volta ràpida de la carrera. D’aquesta manera, en aquells anys es premiava amb un punt al pilot que aconseguís la pole en la sessió de qualificació, una singularitat que fou anul·lada a partir dels anys 60.

La puntuació dels Grans Premis es distribueix de la següent manera:

-         El guanyador de la prova aconsegueix 25 punts.

-         El 2n classificat, 18 punts.

-         El 3r classificat, 15 punts.     

-         El 4t classificat 12 punts.

-         El 5è classificat, 10 punts.

-         El 6è classificat, 8 punts.                  

-         El 7è classificat, 6 punts.      

-         El 8è classificat, 4 punts.   

-         El 9è classificat, 2 punts .      

-         I el 10è, 1 punt.                                                                                                                                                                    

La puntuació és vital perquè condiciona l’ordre de la classificació del campionat del món de pilots i constructors ja que, la persona que més punts hagi acumulat, aquest serà l’únic campió. En cas d’empat, es decideix les millors posicions en les carreres que fins aquell moment s’han disputa i pel que fa referència als constructors, la suma dels punts dels respectius pilots determina els punts totals de l’equip i la posició del mateix campionat.

Senyalització

Dins la Fórmula 1 i en el món del automobilisme, les banderes són molt importants ja que és una manera de comunicar-se entre els comissaris de pista i els pilots, els que les han de conèixer i respectar.

A excepció de la bandera roja i la de quadres amb una mida de 80 x 100 cm, la resta tenen unes dimensions mínimes que són de 60 cm x 80cm.                            

En la següent taula es mostra la diversitat de cada una d’elles i el seu corresponent significat.

Bandera	Denominació	Presentació	Significat
	Bandera a quadres	Agitada	Indica el final de la carrera o bé, cada una de les sessions de la competició.
	Bandera roja	Agitada	Bandera que significa l’ordre de la detenció dels entrenaments o de la carrera per un accident o causes meteorològiques.                   Quan aquesta s’agita, està prohibit avançar i  els pilots han de reduir la velocitat, parar si es necessari i tornar a les boxes. Tots els semàfors del traçat es posaran vermell.
	Bandera groga	Agitada	Aquesta bandera ens alerta d’un perill, ens prohibeix avançar i ens obliga a eduir la velocitat. Aquesta, és mostrada de dos maneres: -          Una bandera groga: s’ha de reduir la velocitat i estar preparats per variar la traçada degut a l’existència d’un perill en un costat de la pista o en una part d’ella. -          Dos banderes grogues: s’ha de  reduir la velocitat, es prohibeix avançar i s’ha d’estar preparat per variar la traçada o inclús per parar-se per la presència d’un perill que obstrueix* la pista total o parcialment. Generalment es mostren en el lloc de senyalització anterior al perill, no obstant, també es poden mostrar en més d’un lloc.                                                     Es cancel·la la sortida, si s’ensenya la bandera just abans d’aquesta a causa d’algun problema. Després d’aquesta suspensió normalment es realitza una altra volta d’escalfament.
	Bandera groga i rètol <SC>	Solament agitada la groga	Quan es mostra aquesta bandera, significa que el cotxe de seguretat està intervenint en la pista i per tant, avisa a tots els participants davant un incident greu o causes meteorològiques.
	Bandera groga amb ratlles vermelles	Estàtica	Aquesta bandera ens alerta de l’existència d’un element que causa disminució de l’adherència en la pista. Pot mostrar-se per restes d’oli, fragments de cotxes o bé en parts del circuit on la pista està seca o comença a ploure. Els pilots davant d’aquest avís han de reduir la velocitat en aquell punt.
	Bandera verda	Agitada	Significa la inexistència del perill i  per tant el permís a l’avançament. També es pot mostrar durant la volta d’escalfament o al principi dels entrenaments de forma simultània en tots els llocs de senyalització.
	Bandera blava	Agitada	Segons quan s’utilitza pot significar diferents coses: Sempre (als entrenaments i carreres):  es mostra de forma estàtica al final del  pit lane per indicar al pilot que surt del pit lane que hi ha cotxes que s’aproximen per la pista. El semàfor del pit lane també mostra una senyal que parpadeja de color blau. En els entrenaments: el pilot ha de cedir el pas a un cotxe més ràpid al qual es precedeix. A la carrera: el pilot avança a un altre. El pilot que serà doblat ho ha de permetre el més aviat possible.
	Bandera dividida	Estàtica amb el dorsal	Significa que el pilot ha realitzat una maniobra anti-esportiva.                           Solament es mostra una vegada.
	Bandera negra	Estàtica juntament amb el dorsal	Ens avisa que en pilot ha de parar-se al seu box o al lloc designat prèviament al briefing la pròxima vegada que passi per l’entrada de pit lane.
	Bandera blanca	Agitada	Significa que hi ha un vehicle molt més lent a la pista, ja sigui d’emergències o de carreres.
	Negra amb una rodona	Estàtica junta amb el dorsal	Indica al pilot que el seu vehicle té problemes mecànics que poden constituir un perill per la resta dels pilots o per ell mateix; d’aquesta manera ha de parar seu box ràpidament.                                                  Actualment no és molt utilitzada ja que s’avisa al pilot mitjançant la ràdio.

Dins d’ aquest grup de senyalització trobem la nova tecnologia leds. Són unes llums d’una dimensió reduïda, instal·lades als volants dels pilots de tres colors diferents: groc, roig i blau que fan la funció d’indicadors de la presència d’una bandera groga, vermell o bé els hi estan mostrant la blava.

També existeixen els leds posteriors, en total 15. En aquest cas, solament s’il·luminen en color roig per dos raons : quan s’activa el limitador de velocitat per entrar en els boxes i quan el pilot canvia el cotxe a la configuració de pluja.  A diferència dels automòbils personals, no s’activa al pitjar el fre, solament s’encén el led verd per indicar que a un pilot li falta experiència.

Penalitzacions

Les penalitzacions estan en mans dels comissaris de pista i s’apliquen en accions com ignorar les banderes, saltar-se la sortida, anar massa ràpid o anar massa ràpid al carrer dels boxes. Depenent de la gravetat de l’acció es determinarà el càstig adient.

• Stop-and-go penalty ("para i segueix”): El pilot haurà d’entrar a els boxes i fer una parada obligatòria de 10 segons en els quals no podrà realitzar cap arranjament en el vehicle. Posteriorment, podrà tornar a la carrera.
• Drive-through penalty ("passa i segueix"):Consisteix en obligar un pilot a passar pel carrer de les boxes sense parar-se
• Penalizació amb deu llocs: En aquesta penalització el conductor haurà de retrocedir 10 posicions a la següent carrera. En la qualificació, aquesta penalització es durà a terme pel canvi d’un motor que no ha acabat el cicle dels grans premis seguits, perdent 10 llocs en el punt de sortida.
• Penalizació amb cinc llocs: Aquesta penalització es realitza per canvi de caixa de canvis per acabar el cicle.
• Penalizació amb pèrdua de millors tempo: Depenent de la gravetat, un conductor podrà perdre els seus tres millors temps o fins i tot, tots els seus temps, retrocedint en la parrilla de sortida. Solament s’aplica en la qualificació i  quan un competidor obstrueix de manera intencionada quan aquest està disposat a realitzar una volta ràpida.
• Penalizació amb suma de temps: Consisteix en suma un o diversos segons al millor temps obtinguts en una qualificació. En la carrera, se li afegeixen uns segons al temps final que hagi obtingut en la seva última volta i amb la possible pèrdua de posicions.
• Exclusió de carrera: mitjançant la bandera negra s’expulsa al pilot. És la penalització més severa ja que no li dóna opció de poder puntuar en un Gran Premi. S’utilitza en una situació de molta gravetat.

També existeix la possibilitat de sancionar econòmicament per infraccions de sobre pas de velocitat o en casos més greus.

Dins d’aquestes penalitzacions trobem algun exemple clar en el que portem d’any. A l’abril Fernando Alonso i Lewis Hamilton van rebre una sanció de 20 segons per les seves maniobres durant l’apassionant lluita que van mantenir al Gran Premi de Malàisia. A part i més recentment, el pilot de l’escuderia HRT, Vitantonio Liuzzi ha estat sancionat amb cinc posicions a la parrilla de sortida del pròxim Gran Premi, a més a més d’una reprimenda per l’accident que va provocar en la sortida del Gran Premi d’Itàlia.

Circuits destacats

Els circuits on es celebren aquests importants Grans Premis solen ser permanents, no obstant, n’hi trobem de mòbils els quals normalment es situen en ciutats com el de Singapur, no obstant, si hi ha un circuit reconegut en el país català és del circuit de Catalunya, el de Montmeló.
Aquest, amb una capacitat per a 104.000 aficionats, té una longitud total de 4.627 km i la carrera consta de 66 voltes (305.256 km). Amb un asfalt bastant ras i amb revolts bastant ràpides, no és fàcil aconseguir els millors reglatges en aquests trams caracteritzats per l’alta velocitat i també sectors més lents, el que provoca que els avançaments siguin difícils. És un circuit que per la seva impossibilitat d’avançar i el seu complicat recorregut fa que sigui decisiva la posició en què s’inicia la carrera i l’estratègia a seguir.

Una de les voltes del Circuit de Catalunya